El cap als núvols

El mes de juny és complex, un moment de tancar algunes finestres, posar a reposar les idees i d’obrir les noves finestres que a partir de setembre tornaran a omplir de vida i llibres les activitats de la llibreria.

Dissabte passat, dia 19 de juny, vam tancar els clubs de lectura de la llibreria. Va ser un any on les complicitats es van fer necessàries, on les mesures de seguretat per aquesta pandèmia ens van posar a prova. Abans de seguir escrivint, el primer agraïment és per les famílies dels clubs i per totes les nenes i nenes i adultes que van anar del presencial al virtual i on la capacitat de gestionar el que necessitava cada moment ens va ensenyar a viure i a adaptar-nos d’una altra manera. I el segon agraïment és per la Sònia i pel Monsenyor Rector del Seminari Conciliar de la Barcelona, qui amablement ens van cedir l’espai del jardí (i dels claustre) per poder seguir fent foment lector 2 dissabtes al mes. Sense aquestes complicitats tot hagués estat impossible de gestionar. Gràcies, moltes gràcies.

Dissabte passat, quan ja passava un quart d’una, el grup fundador dels clubs de lectura de la llibreria, les adultes i adults que llegim LIJ, ens vam reunir sota l’ombra dels arbres, al voltant de les sempre meravelloses galetes que ens porta l’Emília i les cireres de la Isabel. I tot parlant del Cap als núvols. I així estàvem, immerses en les paraules que es desprenen d’aquest llibre.

“Avui l’Elies fa onze anys. S’ha tancat al lavabo i s’ha tancat al lavabo i s’ha posar de puntetes davant del mirar; es mira de  molt a prop, observant cada detalls dels seus ulls foscos i rodons. Començarà per l’ull dret i després farà l’altre. Sense que ho sàpiga ningú, ha agafat el rímel que la seva mare sol guardar en un calaix amb els altres productes de cosmètica…”

Així entrem en aquesta història, gairebé podem veure davant nostre l’Elies. I la seva curiositat. I recordant els propis onze anys, o mirant al nostre voltant i pensant en els al·lots que aviat en faran onze. I aquests dubtes del qui som, què fem i què volem. Acompanyen aquest infant durant l’últim any de l’escola primària, moment en que moltes vegades es desperten aquestes preguntes. I també com ens relacionem al els iguals. I la descoberta també dels dubtes dels adults i les amistats que ens marquen i de tots aquells dubtes del primer amor. La Vane (la pigues) és la seva gran amiga, en Tomàs, el seu amor.

Recordeu quan us agradava algú i no sabíeu si trucar-lo per telèfon, si agafar la seva mà, si el regal que passejàveu dins la motxilla seria l’adient, com ho interpretaria, si millor donar-li tal dia o esperar a un altre, i trobar aquella persona a faltar tot i que no tens ni idea de com es trobar a faltar un amor? Tot això és el cap als núvols. Tot això en una història entre l’Elies i en Tomàs.

Menter parlàvem amb les dones del Llegim amb al·lots vam trobar com punts a favor del llibre: l’espai a on s’emmarca la història (que és el barri gòtic de Barcelona) que permet tenir una família sense grans problemes i una altra a qui les coses no li venen de cara (més aviat de cul), els dubtes dels dos infants ja que en Tomàs tampoc té molt clar que és tot aquell allau de sentiments que l’estan envaint. I estar molt lluny dels tòpics, son infants descobrint tot el que els passa, no calen plomes ni paraules malsonants, ja que fins i tot amb en Dani, un noi que encara no ha posat la seva empatia en cap lloc, no cau en el lloc comú, sinó que li dona veu per explicar-se.

I el paper dels adults, amb els seus silencis i aquelles converses a mig agafar al vol per l’Elies. El narrador posa el focus en l’Elies, i no es mou d’aquí, donant una versemblança a tot el text i el que més ens va agradar, sent sincer, sense escletxes.

La Mònica, que és mestra (no fa de mestra, ho és des del cor i la vocació) ens explicava que el text l’havia calat tan profund que amb una companya de l’escola, estaven valorant llegir-lo en veu alta a l’aula, per poder dotar de referents als infants, per que tinguin claus per obrir les portes més pesades i per no tenir por a viure el que els passa per dins.

I trobo que és el millor que li pot passar a aquest cap als núvols. I a tota la feina del Bernat, que ens regala aquesta història, petita, continguda, ben escrita, que en un obrir i tancar d’ulls ens regala les papallones a la panxa, els dubtes, la fragilitat, el refugi de la infantesa. 

Tanquem un any de clubs de lectura amb una petita joia que ens acompanyarà molts dies. I que ens farà pensar en com fer arribar a molt al·lotes i al·lots aquest cap als núvols. Perquè sabem que serà un regal llegir-lo, i compartir-lo i parlar amb elles i ells d’aquesta joia que en Bernat va posar a les nostres mans.

PS: aquestes paraules es van començar a escriure fa uns quants dies. Aquesta lectura de la setmana va estar esperant a sortir a la trobada del club de lectura, per omplir-la de totes les aportacions de les companyes del llegim amb al·lots. I ahir et vam dir adéu, i encara no sé com serà no veure’t entrar per la llibreria demanant-me lectures per saber que s’està escrivint, o compartint reunions, o simplement saber que arribaria a un lloc i et trobaria i parlaríem de tot i res. Bernat, ens deixes un buit enorme, però tenim la força de les teves paraules escrites i la profunditat de les teves històries il·lustrades a on anirem a buscar-te. Allà on siguis, gràcies per tocar-nos el cor i deixar-nos el cap als núvols

–>El cap als núvols. Bernat Cormand. Edita l’Altra Tribu.

Bernat Cormand Rifà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s