Feia temps que no ho feia, exactament des de l’1 de juliol que no obria les portes d’aquesta casa de paraules i imatges. I ja es temps d’obrir finestres i deixar que entri l’aire, i cada cop que es pugui, endreçar-la i omplir-la.
Per això, avui dilluns reobrim el blog i ho fem il·lustrant-nos la setmana amb La Reina de la Nit, un deliciosa història escrita pel Pep Molist i il·lustrat per la Mandana Sadat i editat per Ekaré
En Pep explica que un dia, escoltant a Roger Mas cantar Rei dels verns que a la vegada està inspirant en el poema de J. W. Goethe, Erlkönig , a on trobem la desesparació d’un pare per salvar al seu fill. En aquest cas, en Pep l’ha convertit en melodia per infants, a on un pare vol arribar a casa amb el seu petit fill abans que arribi la nit. És molt bonic poder fer el camí de tornada a Goethe, passant per la veu del Roger Mas, fins al caparró del Pep. I gaudir, amb la preciosa feina de la Madana, d’aquest recorregut a on l’ombra negra i misteriosa de la nit va guanyant lloc i espai.
La feina editorial és precisa i sense ensucrar, on trobem en dues tipologies diferents els diàlegs del petit amb el pare i el relat del narrador que ens fa saber que la nit s’apropa.
És d’agraïr llibres per infants fets amb tant rerefons, aquell que descobreixes gratant poquet a poquet entre les línies del text i la lectura de les imatges. I pareu atenció a les guardes inicials i a les finals. En el petit detall hi ha la bona feina.
Agafem la bici i anem a fer camí, abans que ens agafi la nit.
Una de les activitats que més sentit dona a la nostra feina és la de les tertulies que coordina el BibBotó, el grup de treball de les sales infantil del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya que funciona a la llibreria. Al llarg de l’any, un cop al mes, ens reunim, xerrem, comentem novetats, tenim un blog que poc a poc s’actualitza amb ressenyes de les tertulianes i tertulians i que podeu visitar clicant aquí. I des de fa dos estius, al juliol fem una trobada especial que denominem Gelats i LiJ. Amablement ocupem la terrassa del Delacrem (quina meravella tenir de veïns als millors gelaters de Barcelona) i posem un repte, aquest any eren portar llibres a on surtin Banyadors (l’any passat els protagonistes van ser els gelats). I us fem un recull de les propostes LiJeres de banyadors:
Silvia, obre el joc amb El libro de la Suerte de Sergio Laira i Ana G. Lartitegui, edita A buen Paso L’Ingrid ens proposa dos llibres amb banyadors, dos còmics per a joves: Aquel verano de Jillian Tamaki i Mariko Tamaki, edita La Cúpula i el gusto del Cloro de Bastien Vives, edita Diábolo Ediciones La Teresa Duran i un Briggs per aquí no editat i un pare Noël en banyadorDetall del pare Noël esgotat a peu de piscinaI una porqueta que ens va robar el cor, la cosina Clara de Holly Hobbie editat per Edebé fa una pila d’anys. És o no deliciona?La Natàlia i en Tomi i el seu Emily, editat per Kalandraka. No podia faltar un petit homenatge al nostre rei Tomi Ungerer i tampoc podia faltar Niña Bonita d’Ana Maria Machado il·lustrat per Rosana Faria i editat per Edebé Maravillosa Niña bonitaUn deseo de Frances Wolfe, que va editar fa molt Juventud va ser la proposta de la Iris. Delicada i realista, la sorra gairebé la pots tocar tu.Laura ens proposa Perfectly Norman, que es va editar en castellà, Totalmente Adrián, de Tom Percival, SM. I Nesquens tampoc podia faltar -la Sílvia coordinadora de les tertúlia n’és fan total, i la Laura també ens proposa como Pez en el agua, amb text del Nesquens i il·lustrat pel Riki Blanco, editat per ThuleLa Montse ens proposa El Viatge, de Francesca Sanna editat per Impedimenta. Dins de la foscor, també hi ha banyadors I Bonitas, de Stacy McAnulty i Joanne Lew-Vriethoff editat per AstronaveL’Emília, que a la foto surt menjant gelat, ens proposa el bañador de Flores de Marta Rodriguez i il·lustrat per Susana Perez i editat per SDLa meva proposta: Gente de Blexbolex, en castellà editat per Kókinos, a la seva versió original en francès. Quines ganes d’estiu
Gràcies a totes i a tots els que feu possible la joia d’Al·lots. I ens retrobem després de vacances.
“Aquest nen es diu Julià. Aquesta és la seva àvia. I aquelles del fons són sirenes. Al Julià li encanten les sirenes.”
Sirenes. Jessica Love. Traducció Anna Duesa. 2019. Imprès a Espanya. Edita Kókinos
La nit de fa 50 anys a un bar del Greenwich
Village de New York , l’Stonewall Inn, fa
ser cruenta. Fa 50 anys una revolta de peu de carrer va començar a fer visibles
totes les barbaritats que patien el col·lectiu gai en concret. Fa 50 anys neix
el dia de l’orgull, que avui en dia reivindica la igualtat de tot el col·lectiu
LGTBI.
Sembla mentida que avui, 50 anys després,
continuem necessitant un dia de l’Orgull. I com encara sembla que alguns no s’han
assabentat que tots i totes tenim els mateixos drets, siguis com siguis,
estimis a qui estimis, et vesteixis com et vesteixis, nosaltres avui, celebrem
amb orgull que el llibre Sirenes, de Jessica Love, hagi guanyat el premi
llibreters d’enguany en la categoria d’Àlbum il·lustrat. Si, cal fer-ho i cal
fer-ho orgullosament.
Tornem a Estats Units. Resulta que el dia 22
de juny de cada any, des de fa 37 anys, a Coney Island, Brooklyn, es celebra la
Mermaid Parade, una rua on tothom és
una sirena. Aquesta festa va ser creada per artistes locals i cada any és una
autèntica festa.
Doncs en Julià, el protagonista de la nostra
història, vol ser una sirena (i si algú se sent ofès perquè un noi vulgui ser
sirena, fins aquí pot llegir, poca cosa més tenim a parlar). En Julià veu unes
sirenes a l’autobús i en tornar a casa de la seva iaia decideix transformar-se
en sirena: roba fora, una planta que serveix de perruca, unes flors,
pintallavis, una vella cortina que acabarà transformada en el que més agrada de
les sirenes, la seva cua. I una iaia meravellosa, orgullosa del seu net sirena.
Ser qui ets, ser qui vols ser, i a més, ser acceptat sense cap però, sense cap
comentari, i estar orgullós de qui ets i que algú se sento orgullós de tu per
ser qui ets.
Cal res més per entomar la vida? Oi que no és
pas tan difícil?
Jessica Love omple de colors i de màgia aquest
àlbum, per moments únicament visual, per moments sorollós, per moments silenciós.
Per entrar en el món d’en Julià i convertir-te en sirena, i que el mar t’adopti
i que la rua continuï amb tu ballant a la capçalera.
Ballem, gaudim, celebrem la diversitat,
respectem-nos i tinguem cura els uns dels altres i no preguntem res,
senzillament estiguem junts sense fer-nos mal.
I estiguem orgullosos de ser qui som i sentim-nos
orgullosos de que qui tenim al nostre costat sigui com vulgui ser.
“T’aviso des de la primera ratlla: aquest llibres parla d’una catàstrofe. Ara ja ho saps.”
Una catàstrofe,
un que toca el dos, una adolescent i la vida que passa, com un vendaval sense
aturador.
Anna-Greta
Winberg continua vigent. Sense aturador. Un llibre de 1972 i comprovar que
l’adolescència, encara ara, és una catàstrofe catastròfica. I tornar a
recuperar aquesta veu, 47 anys després i que encara ara sigui actual. Només
passa amb uns pocs llibres, aquells que no envelleixen i es transformen en
imprescindibles. L’atra tribu, la col·lecció de llibres per joves de l’Altra
Editorial, ho fa possible. I és motiu de celebració.
Recordeu la
vostra vida als 13 anys? Doncs, això. La Madde té 13 anys, una mare actriu, un
germà, l’Steffe, més petit que ella i a qui protegir, i un pare, un pare que un
dia deixa una maleta i li diu que marxa de casa, que toca el dos. I la vida
d’una adolescent que, de cop i volta, es transforma en una catàstrofe. L’amor,
l’amistat, la relació amb els pares, el tornar a posar la teva vida a lloc.
Aquesta és la lectura amb els ulls i l’experiència dels 13 anys.
Quan vaig tenir
el llibre a les mans, vaig decidir que el llegiríem al Club de Lectura Llegim
amb al·lots, un club de lectura a on els adults (o això es suposa) llegim
llibre de literatura infantil i juvenil. I clar, la lectura es va anar fent
cada vegada més profunda. I d’un llibre petit va sortir una gran lectura
compartida.
Els ulls,
automàticament van canviar de lloc, i de la protagonista i narradora del
llibre, se’n van anar a la mare de la Madde, una actriu, no molt famosa,
podríem dir una actriu de teatre under,
que camina descalça pel pis i després de sopar es pren una copa de vi i un tros
de formatge. El pare, la Madde diu que com a pare és perfecte, però un cop surt
per la porta de casa seva, el seu lloc a la novel·la es desfà con un gelat al
sol en ple estiu. I tu, com a lectora amb unes quantes canes al cap, continues
pensant en la mare. Ai, què forta és aquesta mare! Quants silencis continguts,
quantes vegades es deu haver mossegat la llengua, quina infinita paciència i
quins pocs espai per transitar el seu dol! -Val a dir, que passen mesos fins
que aquesta dona té un cap de setmana sense nens- el seu divorci, que sembla
amistós, li deixa tota la responsabilitat a sobre seu.
També vam parlar
del pare, i dels seus silencis, i de com la Madde el silencia. De veritat
desapareix durant tants mesos? O és el recurs de l’escriptora per silenciar a
qui, una mica a traïció, tal i com ho viu l’adolescent, ha tocat el dos? El
pare i la Madde no parlen durant aquest temps o senzillament l’adolescent
decideix no parlar amb ell i com és ella qui narra no el fa partícip de la seva
catàstrofe? I la Siv, la dona de qui s’enamora el pare? Com es fa l’equilibri
entre el nou amor i la família? Som com Siv? Som com la mare? Som com el pare?
Som la Madde?
Quan un llibre et
presenta tots aquests temes, no hi ha dubte, és un gran llibre. Quan un de
nosaltres explicava que s’havia enganxat de tal forma que es va passar de
parada de metro és que Quan un toca el dos és especial.
I si a nosaltres
el llibre ens interpel·la, com se sent interpel·lat un adolescent vivint la
catàstrofe de l’adolescència? Quan un toca el dos és un mirall a on mirar-te i
descobrir-te, i de ben segur que un jove lector se sentirà tocat, hagi o no un
dels pares tocat el dos. La veu de la Madde es fa sentir, té lloc, és real, és
la veu adolescent que ens explica les vegades que va al centre comercial amb la
Cessi, la seva amiga a emprovar-se perruques o quan al sortir de l’escola
compren merengues i com, amb presses i vergonya, un amic li fa el seu primer
petó. I la veu de la Madde és un amplificador de com els adolescents miren els
adults, el pare i la mare en aquest cas. I de com, l’engranatge familiar
funciona a vegades bé, a vegades amb una mica de retard o una mica avançat.
Quan un toca el
dos és l’excusa perfecta per parlar amb els nostres adolescents, per obrir un
espai de comunicació planeta adolescent – planeta adult. I per entendre, o més
ben dit, per mirar directes al cor de la gran catàstrofe que pot significar
tenir 13 anys.
–>Quan un toca el dos. Anna-Greta Winberg. Traducció de Josep M. Custòdio revisada el 2018 pel mateix traductor. 2019. Imprès a Romanyà Valls -Barcelona. L’altra tribu, un segell de L’Altra Editorial.
Abans que res, celebrem que Takatuka hagi
tingut el valor i l’empenta per tornar a posar en circulació un llibre com
aquest. L’enemic sempre és vigent, necessari i valuós. És una alegria tornar a
tenir el llibre a les mans i poder-lo fer arribar a els al·lots i al·lotes.
Però vinc d’un silenci llarg. Com cada any, l’arriba
del drac i la posterior ressaca a on sembla que mai més tornarà a créixer la
gespa, va ser dura. I llarga. I inesperadament dolorosa després que uns lladres
-i no, malauradament res a veure amb els nostres bandits estimats d’Ungerer-
que no estaven convidats a casa nostra van decidir entrar-hi, i fer mal.
Dies després, i encara amb el neguit al cor,
obro l’enemic, només per tornar a llegir. I em trobo, un cop passada la
portada, amb una primera frase que em va fer pensar i posar-me a escriure -uns
quants dies després-: “L’enemic hi és, però mai no el veig”.
Enemics, forats, esperes, pluges, manuals d’instruccions
per reconèixer l’enemic i voler matar-lo, algun tret, un fusell, fam, set, una
fugida, una bèstia, camuflatge, i un missatge. Aquestes paraules claus podrien
descriure l’argument del llibre.
Però, què passa amb les capes de lectura? Què
ens passa al llegir l’enemic? O més ben dit, què em passa pel cap en tancar l’enemic?
La capacitat simbòlica dels infants és altament superior a les del adult, per contra, la capacitat de profunditat i de comprensió lectora es va desenvolupant i podríem afirmar, de forma molt ràpida que els adults fem una comprensió lectora gairebé perfecta. Però sembla que ens hem d’oblidar de com llegir la imatge i de com fer de la lectura un símbol. Recordeu quan jugàveu a indis o a lladres? Fruit del joc simbòlic, i aquest llibre és una porta oberta al joc simbòlic (com ho és la caputxeta o els clàssic, parlem d’arquetips i no de estereotips, però si us interessa aquí us deixem l’enllaç del programa Terrícoles a on la sàvia de la tribu, la Teresa Duran en parla).
Però tornem a aquestes capes de lectura i obrim
el cap i cor i llegim com adults amb ànima d’infant. Mentre l’enemic m’entrava
per la retina, pensava, i si l’enemic som nosaltres mateixos? I si al llibre no
hi ha dos personatges, sinó un de sol, només un, qui és aquest enemic? A on s’amaga?
A on l’amaguem? I si l’enemic som nosaltres, qui és el general que no lluita
però m’envia a lluitar a la guerra? Quina és aquesta guerra? Quina és la meva
guerra?
L’enemic, ell i jo, o jo i ell, o la mateixa
persona. Som nosaltres el pitjor enemic que tenim? I a la fi, què és un enemic?
Diuen que la literatura infantil és un gènere ximple,
o simple, o senzill. Encara ho creieu?
Les preguntes, fonamentals per obrir el joc filosòfic,
tot i que sigui amb el mirall. Oh, i si l’enemic és aquell que em mira des del
mirall, què passaria?
Aquest dies foscos, l’enemic m’ha habitat amb
molta força, em va fer dubtar de tot, de mi, de la feina, del projecte, dels
somnis, de la lluita. I el nus es va anar desfent en enviar-me un missatge, que
va arribar en forma d’abraçada, d’un petó, d’un somriure. L’enemic s’ha fet
petit, però sé que té un cau, no gaire lluny de mi.
Tota aquesta reflexió s’amaga en 32 pàgines,
en un text que pot ser no arriba a les dues planes senceres, i en un munt d’imatges
que el Serge Bloch construeix amb senzillesa genial.
Tot això dins d’un àlbum il·lustrat. Tot això
dins d’un llibre. Tot això dins meu. Tot això també és l’enemic.
–> L’enemic. Davide Cali i Serge Bloch. Traducció Pere Comelles. Primera edició 2008, segona edició 2019. Imprès a Novoprint. Edita Takatuka
–> El enemigo. Davide Cali y Serge Bloch. Traducción Patric de San Pedro. Primera edición 2008, segunda edición 2019. Impreso en Novoprint. Edita Takatuka.
“Hi ha moltes coses que fan por. Bé, potser no tantes. Tampoc cal exagerar.”
Jaume Copons. Il·lustracions de Pep Montserrat. Tot el que sé de la por. 2019. Combel
Tot el que sé de la por
Hi ha dies que fa por sortir del llit, mai no
saps que et pot esperar quan donis la volta a la cantonada de la vorera de casa
teva, i aquests dies em fa molta por escriure, recomanar llibres és cosa
seriosa però sempre intentes trobar la forma que la por es faci petita.
Per això, avui a les nostres #citesràpidesperSantJordi
us proposem Tot el que sé de la por i us expliquem per què aquest llibre és un
bon candidat per aquest Sant Jordi que s’apropa.
-Perquè en Jaume Copons escriu des del nen
petit que s’amaga dins seu. I connecta amb una facilitat envejable amb les
lectores i els lectors de mida petita. Els parla mirant-los directament als
ulls i les paraules entren directament als cors.
-Perquè en Pep Montserrat ens regala un
registre gràfic senzill, fresc i fosc. I això de treballar la foscor associada a
la por no és fàcil. Però el bon fer de l’il·lustrador resol el problema i tot i
sé un llibre amb el negre sempre present, està ple de llum.
-Perquè no només les petites i els petits
tenen por, els adult també en tenim de pors. Grans i petites, d’aquelles que es
poden entendre i de les que no (jo també tinc por de les factures).
-Perquè aquest llibre parla de pors, sí, però
també de sentit comú i del sentit comú de la canalla, que en això son molt més intel·ligents
que els adults. Si tens por de perdre’t, li dones la mà a qui t’acompanyi.
-Perquè està molt ben trobat les referències
de les imatges a altres personatges de l’autor. En Pep Montserrat fica un
personatge que no és seu dins del llibre, a veure si el trobeu.
-Perquè Combel sap molt bé com arribar fent
servir els llibres a les al·lotes i els al·lots. I aquest fer a poc a poc, amb
sentit i amb delicadesa, amb llibres ben cuidats i editats és una marca
registrada de la casa.
-I perquè llegir imatges i paraules no fa por,
tot el contrari, és un plaer que ens agrada compartir.
–>Todo lo sé del miedo. Jaume Copons y Pep Montserrat. Traducción Roberto Bravo de la Varga. Diseño Estudi Miquel Puig. 2019. Impreso en LoyalPrint -Barberà del Vallés-. Edita Combel
“Era una nit sense vent i entre els arbres, a les profunditats del bosc, queien unes volves de neu brillants. L’ossa havia sortit a passejar i va entreveure una cosa que sobresortia de la blancor resplendent.”
L’ossa i el llop. Daniel Salmieri. 2018. Ekaré
Cita ràpida per Sant Jordi #6
Sortir a passejar de la mà d’algú, que només
amb mirar-te als ulls t’entén, és de les coses més boniques que et poden passar
a la vida. I avui, us convido a passejar amb mi i amb dos amics, l’ossa i el
llop
Per què el llibre l’ossa i el llop és un bon
candidat per Sant Jordi?
-Perquè la senzillesa amaga la profunditat de
la mirada del lector i de l’autor. A primer cop d’ull, aquest àlbum és senzill,
dos animals que es troben a les profunditats del bosc, un dia de neu i que fan
una volta plegats. Però amaga profunditat, amaga sacsejades al cor i al cap,
amaga art.
-Perquè l’autor novaiorquès Daniel Salmieri
ens dona la mà i ens passeja pel bosc amb un domini dels plans i de la llum que
fan un tot per donar sentit narratiu a la imatge. La mateixa escena de descoberta
des dels ulls del llop, des dels ulls de l’ossa, un pla general de tots dos, un
pla curt de morro a morro, picats i contrapicats, detalls, llum, llum i llum…
Un petit estudi de com il·lustrar i de com narrar amb paraules i sense elles.
-Perquè l’àlbum et deixa amb el nus a la gola,
amb les preguntes sobre aquesta ossa i aquest llop, amb les ganes de saber-ne més,
i amb ganes de llegir-lo en veu alta amb nenes i nens, amb adolescents i amb
adult.
-Perquè la literatura s’escapa de les pàgines
i és literatura en format àlbum il·lustrat.
-Perquè Ekaré posa a les mans dels lectors una
petita joia feta llibre, un bombó deliciós, ple de lletres sentides i d’amor a
la literatura. Amb llibres així, és impossible resistir-se al cuc de la
lectura.
-Perquè l’hivern sempre s’acaba i després
arriba la primavera, i en aquest petit gest, tenim una lliçó de vida.
Comencem la setmana
amb una proposta doble per les nostres #CitesrapidesperSantJordi
#5: Vull la lluna
i Deu Pometes
Aquesta doble
trobada forma part d’una nova col·lecció que comença l’editorial la Galera de
la mà dels autors Kim Amate i Mercè Galí: Sense Mots, contes que es llegeixen
mirant.
Per què aquesta
col·lecció és una bona candidata per la nostra cita amb els llibres?
-Perquè els més
menuts de la casa tindran llibres que hi càpiguen a les seves mans. Dos llibres
de cartró, amb les puntes rodones, per mirar, llegir i fins i tot cantar.
-Perquè, de
vegades, no calen paraules per explicar una història i ens ajuda als mediadors
de lectura a obrir noves narratives, per establir un vincle narratiu amb el
lector, per començar a parlar del què veiem, per explicar imatges, per
descobrir com les il·lustracions ens parlen.
-Perquè en Kim i
la Mercè han tramat, amb les seves plomes, unes històries senzilles però plenes
de conversa literària. Tots dos, us ho puc assegurar, es van ficar de cap en
aquesta col·lecció, i ho sé perquè aquesta petita col·lecció també és una mica
meva.
-Perquè si es pugues explicar tot el que hi ha darrere de la feina editorial, us quedaríeu amb la boca oberta. I perquè tot l’equip Galera, amb en David Montserrat al capdavant, han fet possible aquesta petita col·lecció que poc a poc, i esperem, vagi creixent. I gràcies a la Iolanda Batallé que hi va creure.
-Perquè l’amor
pels llibres comença ben aviat i a la falda de qui explica els contes. I aquest
vincle invisible és per tota la vida.
-Perquè les
pometes son ben gustoses i la lluna pot estar a les vostres mans.
“La teoria de la Relativitat d’Albert Einstein és la teoria de l’Espai-Temps. Tots tenim una idea gairebé innata de què és el Temps i què és l’Espai, i ens sembla que són conceptes senzill, però, si hi reflexionem una mica ens adonarem que succeeixen coses fascinants.”
El meu primer llibre de Relativitat. Sheddad Kaid-Salah i Eduard Altarriba.
Cita ràpida per Sant Jordi #4: Dr. Albert presenta el Meu primer llibre de Relativitat
Explicar el món que ens envolta és un dels
eixos del llibres de no ficció o llibres de coneixements de la LIJ. Explicar i
explicar-nos, preguntar i respondre, o millor dit, trobar les respostes a les preguntes
inquietants i constants de les nenes i els nens.
Per què la Teoria de la Relativitat és una
gran candidata per la nostra cita amb els llibres?
-Perquè en Sheddad posa en paraules els
conceptes que no sabem com explicar. I l’Eduard els dibuixa de tal manera que
amb un cop d’ull també els podem entendre. Entre tots dos fan fàcil allò que és
complex.
-Perquè aquest llibre et fa estimar la ciència.
En Sheddad que és, a més d’un home savi, un apassionat per la ciència, aconsegueix
que aquest amor traspassi els fulls i que tinguis ganes de saber-ne més.
-Perquè cal despertar l’interés a nenes i nens
pel món i els seus enigmes, i l’espai i el temps sempre ens envolta i és del
tot necessari anar més enllà, i endinsar-te en una matèria.
-Perquè no només és un llibre adreçat a nenes
i nens, noies i nois, és també una porta d’entrada pels adults que acompanyem
als lectors, i aprendreu què és aquesta famosa fórmula de E=mc2
-Perquè és atractiu als ulls. És un llibre
bonic, gràfic i dinàmic.
-I perquè la ciència no és avorrida.
Jo em quedo pensant en el temps, en com fer
que s’aturi o que vagi més ràpid…
“A mitjans de gener, va arribar al bosc una nova família de llebres. Totes estaven molt contentes. Totes… menys una. A la Lupe, la més petita, li feia molta vergonya sortir de casa i conèixer el nou veïnat.
I si no agradava a les altres llebres?”
Benvinguda Lupe. Eva Palomar. Babulinka Books.
Benvinguda, Lupe. Eva Palomar. Babulinka Books.
Cita ràpida per Sant Jordi #3
Hi ha dues paraules que a mi em costen molt de
dir: hola i adéu. I aquest preciós àlbum guanyador del premi Lazarillo 2017 posa
el foco en dir hola.
Per què tenir una cita amb la Lupe és una bona
idea?
-Sempre és bonic i esperançador descobrir
noves veus i noves plomes que dibuixen el món amb noves mirades. I el que és més
important, perquè l’Eva té una cosa a dir. I ho fa d’una manera brillant. No
cal un àlbum a on es diguin tantes coses que al final no es digui res, cal
tenir clar a on apuntar, i fer el traç precís. I això és el que trobem a
Benvinguda, Lupe.
-Perquè sempre és bonic dir hola, tot i que
costi molt, perquè implica ensenyar-nos a la resta de gent (o de llebres) i si
ho fem sense que hi hagi gat amagat tot sortirà bé.
-Perquè els llibres de Babulinka ens arriben
al cor, i ens agrada recomanar tot el que poc a poc veu la llum d’una forma gairebé
artesanal, pensada, meditada, a foc lent. I això cal celebrar-ho.
-Perquè la Lupe ens fa de mirall, ens convida
a pensar en nosaltres mateixos. I ja sabeu que ens agraden els llibres que ens
obren preguntes, que obren portes i finestres al pensament, des de les
preguntes més senzilles a les més complexes, perquè totes son vàlides. I com
diu la nostra admirada Teresa Duran, la literatura infantil ha de ser un pont a
la filosofia.
-i perquè la Lupe, aquesta llebre que busca el
seu lloc, ho fa de la mà dels savis de la tribu, els avis. I aquests dies jo
trobo molt a faltar els meus avis, que en algun lloc de la terra o el cel tenen
cura de mi i donen la benvinguda a cada dia que comença.
La Lupe ja està preparada per tenir una cita
el dia de Sant Jordi, qui la vol acollir a casa seu?
