Calendari d’advent a destemps #12

Anem a detemps. Sí, ho sabem. Però, a vegades, cal anar una mica a destemps, per trobar l’idea, per saber el que vols dir i com ho vols dir.

L’idea d’aquest calendari d’advent a destemps no és meva, me la va regalar la meva amiga Anna, un vespre de divendres compartit.

A partir d’avui, us recomanarem un llibre, fins el dia 24 (i després farem un extra-reis de l’orient). Com? Senzillament transcriurem un troç del text de la pàgina del dia que sigui, es a dir, avui, compartirem el text de la pàgina 12 i així, al final del calendari tindrem pastilles Lijteràries per triar i remenar. I si cal, l’acompanyarem amb l’il·lustració, com en aquest cas.

Doncs, som-hi! Obrim la primera finestra  d’aquest calendari a destemps.

I el #12 és per: Nadal a Casa de l’Ernest i la Celestina, de Gabrielle Vincent, traducció Teresa Duran. Imprès a Gráficas Anduriña -Poio. Noviembre de 2018. Edita Kalandraka.

“-Vine a veure quin regals tan bonics que he fet!

-Estic fent els torrons… Ja vinc. Però, saps, Celestina? Encara ens cal trobar la vaixella…”

Ernest i Celestine 01

Madlenka

En el universo, en un planeta, en un continente, en un país, en una ciudad, en un edificio, en un apartamento, en una ventana, bajo la lluvia, una pequeña niña llamada Madlenka…

Madllenka

La magia de los libros álbum. Y la magia de poder recuperar a Madlenka. Y la magia de Peter Sis (Brno, República Checa, 1949). Y el buen ojo, el buen saber editorial de Ekaré.

Una pequeña historia es el detonante de un paseo, de dimensiones universales. A Madlenka, esta pequeña bajo la lluvia, se le mueve un diente y quiere que lo sepa todo el mundo. Y ella, tiene todo el mundo a sus pies. ¿Cómo? Aquí entra la magia del álbum, en la ilustración está la respuesta. Su pequeño mundo, que cabe en una manzana -no la fruta, la de un barrio- tiene como protagonistas: al señor Gaston, un panadero francés, al señor Singh, el quiosquero indio, a un heladero italiano, a una señora de origen alemán, el señor Eduardo, el verdulero que nació en México…

Madlenka puede dar la vuelta al mundo en una sola tarde. Y en una sola tarde, ese diente suelto pasará a ser la noticia que dé la vuelta a todo un mundo, que no está tan lejos de su casa.

Puede que mi condición de migrante me acerque mucho más a esta preciosa historia. Porque para dar la vuelta al mundo, con dar la vuelta por mi familia ya casi lo tengo.

La primera publicación de Madlenka es del año 2000, y hoy 18 años después continua siendo totalmente vigente. Y todo lo que calla el libro: los migrantes, el barrio, la riqueza que nos aportamos entre todos, el estar en un lugar pero haber nacido en otro, qué tesoros oculta este pequeño álbum y a qué nos acerca…

Un álbum que nos invita a asomarnos a la ventana, y a ver qué pasa si damos una vuelta a la manzana.

Madlenka. Peter Sis. Traducción Carmen diana Dearden. Impreso en China. 2018. Ekaré.

 

 

 

Buenas noches, planeta

“Buenas noches, planeta”

Liniers

buenas noches planeta allots.jpg

Cada día, el cartero que viene por la librería, no deja las cartas en el pequeño buzón de la portería, entra, con su galante sonrisa, a darme los buenos días y a dejarme mis cartas.  Y cuando detecta que hay un libro, la sonrisa se multiplica por dos, y me dice, “te traigo un regalo, de esos que sé que te gustan.” Y marcha feliz. Y yo me quedo mirándolo a través del vidrio y pensando que estas pequeñas cosas son las que valen la pena.

Hace ya uno o dos viernes, el sobre de Impedimenta auguraba un fin de semana de buena lectura y dentro del sobre, con una preciosa tarjeta de su editor, estaba él: Liniers.

Mi querido Ricardo Siri, admirado, historietista, como a él le gusta decir, creador de Enriqueta, Olga y tantas delicias que esconden sus Macanudos, tiene un nuevo libro en las librerías: Buenas noches, planeta.

Y llega con un premio bajo el brazo, el prestigioso Eisner a mejor cómic del 2018. Y ya empezaba a olerme que disfrutaría como una niña. Y así lo hice.

El mundo de la infancia tiene preguntas constantes, que podría afirmar sin error a equivocarme que muchas generaciones nos hemos hecho y que unas cuantas generaciones de autores han intentando responder. La pregunta no es nueva, ¿Qué pasa con nuestros juguetes cuando nos vamos a dormir? Lo que es diferente siempre es la respuesta.

Liniers parte de esta pregunta. Un Al·lot y su muñeco, planeta -“qué nombre tan grande para alguien tan pequeño” -afirma el ratón- a lo que el muñeco responde -“cada uno, grande o pequeño, es un universo entero”. Ante esto estamos con Liniers. Un cómic para los más pequeños -en letra de palo para los primeros lectores- que esconde verdades tan profundas como sencillas, y así, puestas como quien no quiere la cosa -pero que el buen oficio del autor desmiente.

Una noche, un pequeñajo, su muñeco, un perro, un ratón y la galleta más grande que nunca podrías imaginar. Y un intento por atraparla. Y la mañana siguiente.

Simple, sencillo, entrañable para quién lo lee por primera vez, para quien lo lee en voz alta, para quien, sin quererlo, entra en el mundo del cómic o en el mundo de Liniers.

Una puerta abierta a la ficción para niñas y niños entren en el mundo de los libros, de la ilustración, para que vayan descubriendo el mundo que se esconde al llegar la noche. O no?

Buenos días, lectores. Hoy con Liniers (maravillosa coincidencia) estamos de cumpleaños + 1 día. 6 años y 1 día de Llibreria Al·lots y de tanta Literatura como la que se esconde, dulce y furtiva, en buenas noches, planeta.

–>Buenas noches, Planeta. Liniers. Impresión en Kadmos (Salamanca). 2018. Impedimenta.

 

 

La bala de vidre de l’Idris

L’Idris té una bala de vidre. Només en té una.

Avui, mentre deixava passar l’estona, uns petits moments de calma després de la lectura, pensava, has de convèncer a algú que la lectura ens fa lliures, com ho faries?

Mentre, sobre la meva taula de treball descansava, tancat, aquest Idris. Conec el llibre per la seva versió francesa, que l’any passat vaig fullejar-lo a la parada de Rue du Monde del Saló del llibre de Montreuil. I em va commoure, ho recordo perfectament. Avui, en tornar-lo a obrir, m’ha tornat a passar per l’esquena un petit calfred, en descobrir els ulls de l’Idris i també els de la seva mare. Però tornem a la pregunta, com faria per convèncer a algú que llegir ens fa lliures?

Els llibres no ens fan treballar, no, son una porta oberta a un altre espai, a un altre lloc. Una porta que obres en obrir el llibre i capficar-te en ell. I conèixer, viatjar, descobrir, sentir, estimar, plorar. Els llibres ens fan lliures perquè fem nostre tot el que en allà passa. I ens fan lliures perquè després, podem decidir com viure la vida. Sinó, continuarem esclaus de les nostres paraules i dels nostres silencis, limitats pel que creiem que és veritat, pel que ensenyen a la televisió, o a la ràdio. Pensar per un mateix, sí, potser aquesta sigui la clau que ens obre el camí. A partir d’un llibre vivim altres vides, i després podem pensar críticament sobre el que està passant.

I l’Idris és un d’aquests llibres amb claus amagades pel pensament crític. Tinguem l’edat que tinguem. Té llavors de futurs.

A la ràdio explicaven que un home per la tele va dir a una dona que torni al seu país, en un clar discurs xenòfob i misogin. I sembla que aquí pau i després glòria… tot continua igual i per la televisió aquesta actitud, segurament, seguirà impune. Però, em pregunto, i si llegim en veu alta, per la televisió, aquest llibre, la història de dolor i de desamparament, però també d’esperança i convivència de l’Idris, tot seguiria igual? Vull creure que no.

L’Idris i la seva mare ho abandonen tot, després d’un bombardeig al seu poble. La por, que pràcticament es pot escoltar i les penúries per poder fugir a un lloc segur. I una bala de vidre, la que farà que el petit aprengui la seva primera paraula en una llengua que desconeix…

Em quedo pensant i llegint… i gaudint de la lectura.

Us convido a conèixer l’Idris, i obrir el foc del diàleg un cop tanqueu el llibre.

idris_allots

–> La Bala de vidre de l’Idris. René Gouichoux i Zaü. Traducció Lluïsa Moreno Llort. Imprès en Tallers Gràfics Soler (Barcelona). 2018. Blume

–> La canica de Idris. René Gouichoux y Zaü. Traducción Lluïsa Moreno Llort. Impreso en Tallers Gràfics Soler (Barcelona). 2018. Blume

 

 

Els ulls se’m van tancar

(Article publicat originalment al Què Llegeixes?)

“De vegades, em pregunto si no dec ser morta. Però, no, soc ben viva, i el bebè que se’m belluga dins el ventre no para de recordar-m’ho. Soc viva i en Redouane és mort.”

La lectura comença forta, com podeu llegir. Aquestes paraules les diu la Maëlle, una noia de 16 anys que va ser captada pel Daesh, va marxar al Shâm per lluitar al costat dels seus germans, va conèixer al Redouane, un jove francès com ella, captat per Estat islàmic, els seus somnis de combatre l’enemic es van desinflar, es queda embarassada i fugint cap a Turquia, en Redouane mor. Ella continua fugint i ho aconsegueix, però en trepitjar França, la detenen. Ara està en presó domiciliària, ha de passar per comissaria tres vegades al dia i tota la seva vida s’ha vist capgirada.

La Maëlle, ara Ayat, ho ha perdut tot, la seva joventut, els seus somnis, la seva vida trencada en dos, o tres o mil bocins.

A grans trets, el llibre parla d’aquesta realitat, un tema dur i complicat, com una adolescent pot ser captada per Estat Islàmic i quins arguments fan servir per capgirar-ho tot. Un tema poc tractat a la literatura juvenil. Però que és una problemàtica per parlar-ne.

La història del llibre és prou interessant i t’hi capfiques només llegir les primeres línies. Però a més, l’estructura del llibre ofereix al lector un relat construït fent servir diferents veus, anem coneixent què li passa i què li va passar a la Maëlle tot seguint el relat de la psicòloga que l’atén, de la seva mare, de la seva germana, del seu rotllo abans de convertir-se radicalment, d’una companya de l’escola que és musulmana practicant, d’una noia que la veu com una traïdora i que continua al Shâm convençuda del què fa i per què ho fa. Tot encaixa, totes les veus, totes les lectures crítiques possibles, i un espai, no només de lectura, sinó de posterior debat, xerrada, de lectura crítica del que passa, què està passant i per què, sense emetre judicis taxatius, sinó per convidar a la conversa filosòfica sobre un tema difícil, dolorós i que, no ho oblidem, podria passar-li a qualsevol adolescent.

Faktoria K de narrativa s’estrena amb força, aquest títol és el tercer de la col·lecció, i amb valor literari i crític. I això s’ha de celebrar. Com també s’hauria de celebrar la gran feina de traducció d’un traductor i autor de casa nostra, en Pau Joan Hernàndez. Quan tu llegeixes, i no penses que és una traducció, és quan la feina enorme dels traductors està ben feta, tal com passa amb aquest llibre.

L’autor del llibre, el francès Patrick Bard, explica a l’epíleg del llibre per què el va escriure: l’any 2015 va perdre un amic a l’atemptat de Charlie Hebdo i també va conèixer la notícia que la filla d’una amiga seva havia marxat a Síria per unir-se a la gihad. Tot això va provocar que comencés a escriure aquesta història.

Un llibre valent, un llibre que cal llegir, per intentar posar llum en un fenomen nou, per poder entendre el poder de les xarxes i dels missatges contundents i sense cap opció de rèplica que es fan servir. I també per poder sentir veus diferents. Un llibre ple de respecte cap a les religions, cap a totes, i especialment cap a la religió musulmana. No és blanc sobre negre i t’ho dono tot digerit perquè vull que arribis a aquesta conclusió, no. És una finestra oberta al món adolescent, una finestra oberta a un conflicte, a una realitat moltes vegades desconeguda. I una opció per parlar-ne amb ells i elles, amb les famílies, per parlar-ne dins d’un claustre docent. Un llibre que obre moltes finestres. Un llibre ple de literatura.

“No tornaré a ser la Maëlle. Soc una altra persona. Soc l’Ayat. Un nen soldat a qui han robat l’adolescència. Perquè el curs del temps no té tornada enrere. I hem de viure amb això.”

Els ulls se’m van tancar. Patrick Bard. Traducció Pau Joan Hernàndez. Il·lustració de la coberta Adrià Fruitós. Correcció de Tina Vallès. Imprès a Book Print Digital -L’hospitalet de Llobregat-. 2018. Faktoria K de narrativa. Kalandraka

pecharon cuberta CAST CAT.indd

Els dies feliços

(Article publicat originalment al Què Llegeixes?)

“Aquest és en Jacob. I aquest soc jo.”

Fa ja uns quants anys, parlant amb la gran llibretera Oblit Baiseiria de Casa Anita, em va donar la clau de què és un àlbum il·lustrat: “és aquell llibre que no es pot explicar per la ràdio.” Ras i curt, el pes de la imatge és tan o més important que el text i sense veure’l no acabem d’esbrinar tota la història.

Que els àlbums il·lustrats no només són per infants, crec que ja ho anem superant gràcies a la feina de molts dels implicats en el món de la LIJ, però encara segur que si diem “àlbum”, podem pensar que és pels més petits de casa. I no.

L’àlbum il·lustrat pot tenir tantes capes de lectures com més profund hi vulguis anar. Et pots quedar en el text, pots només quedar-te en les il·lustracions, pots fer només una lectura (cosa que no us recomano) o pots anar poc a poc estirant fils i veure fins a on et porten. I gaudir de l’experiència lectora.

Aquest és el tercer article que surt al QL i en tots he començat posant les primeres línies del text del llibre en qüestió. Ho vaig començar a fer com un joc i avui em va com fet a mida. Quan llegim la primera frase, sense veure les il·lustracions, la informació del llibre queda incompleta. I només amb aquest botó de mostra entendreu perfectament com funciona l’àlbum il·lustrat. Qui és aquest jo? Com és? I en Jacob? Quina edat tenen els personatges?

Bernat Cormand (Barcelona, 1973) coneix molt bé la seva professió. I en aquest àlbum aconsegueix trepitjar fort i que nosaltres fem una aturada per recomanar el seu darrer llibre. Delicat, precís, detallista, tendre, un llibre que quan acabes de descobrir-lo, tornes al principi, amb els ulls entelats.

Els dies feliços (2018, A buen paso) ens regala una petita i íntima història, una relació d’amor entre dos infants. En Jacob i el protagonista del llibre. Aquell dia en què es van trobar i van entendre que no volien separar-se mai més. Aquell amor d’infantesa que tot ho atura, que fa que el món tingui com a límit ells dos.

Sí, ells dos. I ningú més. Fins que, sense saber per què, en Jacob se’n va del seu costat i el nus a la panxa no es desfà. Però, com tots els nens i el seu món únic si els deixem ser lliures, té cops amagats. Una capsa, un record, un lloc, un arbre i un petit tros de paper dibuixat.

I els silencis, i no el que no diu el text i s’amaga dins de la il·lustració, realista i en aparença senzilla, amb un llapis que dibuixa la infantesa, ple de sentiments que s’escapen pel traç.

Un llibre valent, un llibre necessari per compartir, per fer-la petar amb els lectors, de totes les edats, per generar punts de trobada, per identificar-t’hi.

La lectura és un punt de trobada i fer-ho de la mà de llibres que t’acosten a la lectura i a l’art és una experiència preciosa.

Cal fer una menció a l’editorial A buen paso, que de la mà de la seva editora, Arianna Squilloni, del seu saber fer i de la seva valentia,, apropa els lectors a aquesta finestra oberta al món, ja sigui exterior o interior.

Obriu la porta dels dies feliços i sortiu a passejar.  No cal res més, sense excuses, sense límits.

Els dies feliços. Bernat Cormand. Imprès a Gràfiques Ortells -Barcelona- 2018. A buen paso.

 

L’illa de l’Abel

(Article publicat originalment al Què Llegeixes?)

“A primers d’agost del 1907, el primer any de casats, l’Abel i l’Amanda van anar a fer un pícnic al bosc dels afores del poble on vivien. El cel estava cobert de núvols, però l’Àbel va pensar que tindrien el detall de no descarregar un dia que la seva dona estimada i ell decidien sortir d’excursió.”

L’illa de l’Abel. William Steig. Traducció Xavier Pàmies. 2018. Blackie Books

He de confessar que jo no sabia el poder que tenia en William Steig sobre la literatura. L’havia vist citat en cànons d’allà i referenciat aquí perquè Libros del Zorro Rojo havia traduït i editat el seu Shrek l’any 2012 (llegiu el llibre, i després torneu a mirar la pel·lícula).

Fa dos anys, a les jornades dels laboratoris de lectura de la Biblioteca Roca Umbert que organitza la Glòria Gorchs, l’Ellen Dutie -filòsofa, autora i especialista en LIJ- ens va proposar, en el marc de les xerrades entorn de la pregunta filosòfica, la lectura d’Steig i la posterior moderació treballant la filosofia a partir dels àlbums. L’exemple de l’Ellen era a partir de la lectura en veu alta de Silvestre i la pedreta màgica. No només em vaig meravellar de com es pot treballar la pregunta filosòfica i de les seves brillants reflexions, sinó que en el mateix moment vaig caure retuda als peus d’Steig.

La publicació d’Irene la Valenta i Doctor Soto, dentista d’animals amb traducció de Kiko Amat de l’editorial Blackie Books, em va fer literàriament feliç. Però uns mesos més tard em va arribar a les mans aquesta Illa de l’Abel: més llarg que els dos anterior i fora de la zona de confort de l’autor, que es troba com un peix dins l’aigua amb l’àlbum il·lustrat. Aquesta narrativa val les seves pàgines en or.

La història sembla senzilla: l’Abel i l’Amanda celebren un pícnic quan de sobte els núvols amenaçadors descarreguen amb força. Es refugien en una cova amb d’altres animals i l’Amanda surt a l’entrada de la cova per veure una cosa. De cop, bufa el vent i el seu mocador de gassa surt disparat. L’Abel, en un acte heroic, corre a agafar el mocador però cau per un precipici, una cascada, una riuada i es passa gairebé un any en una illa, sol, sense ningú, lluny de la seva estimada, tot per salvar un mocador de gassa (que no deixa anar en tota la seva aventura). Un any intentant travessar el riu amb 3 barques, 2 ponts i 1 catapulta. I res. Què complicat sortir d’allà! Rep la visita d’un estrany mussol, d’un amigable gripau. I… i no us puc desvelar com acaba.

I ara podeu pensar, aquesta noia ha embogit. Com diu que el llibre val les seves pàgines en or?

Espereu, que els temps calmats son els temps encertats i cal que tinguem temps per llegir, per gaudir i per compartir.

L’illa de l’Abel ha estat la primera lectura del club de lectura “Llegim amb al·lots”. Un dissabte al mes, un grup d’adults -sí, tots tenim més de 18 anys- llegim LIJ. Se suposa que jo sóc la moderadora del club, però entre tots fem la lectura i els comentaris. Vaig començar la sessió presentant Steig i explicant el meu amor per l’escriptor nascut al Bronx l’any 1907 i que va morir a Boston l’any 2003. L’illa de l’Abel es publica per primera vegada l’any 1976.

I mentre l’anàvem fent petar, els demano permís per parlar del que va passar aquest dissabte.

A tots ens va agradar moltíssim la lectura, el terreny literari per on es mou l’autor.  També vam destacar la magnífica traducció de Xavier Pàmies -acurada, sonora, rítmica, d’aquelles que fan que t’oblidis que estàs llegint una traducció.

Vam destacar l’aparell narratiu, és a dir, res no sobra i res no falta i tot està absolutament mesurat. Si l’Abel té una navalla a la butxaca no és una simple casualitat, sinó que a l’inici ja sabem que el ratolí portava tot el necessari per passar el dia al camp -i sí, a un senyoret burgès com ell, no li pot faltar la navalla.

Aquest tot mesurat, tot pensat, tot ben escrit i narrat, va fer que la tertúlia fos un lloc feliç on comentar literatura. Steig fa literatura, adreçada a nens i nenes, sí, però literatura; no una pastilla amb lletres que et prens i ja s’han solucionat tots els teus problemes presents, passats i futurs com per art de màgia. Crec que sóc prou clara.

L’obra, llegida pels ulls d’un adult, també conté crítica social. Com us deia, va ser escrita l’any 1976, a una Amèrica una mica convulsa per un escriptor del Bronx. El còctel està servit: Steig parla de classes socials quan fa que el seu protagonista expliqui sense cap mena de pudor que ell no treballa, que el manté la seva mare. I que mai s’ha plantejat què sap fer a la vida, senzillament perquè no li cal.

Va ser molt interessant quan M. va posar sobre la taula una qüestió: l’Abel, que és tot un any a l’illa, que passa tota classe d’inclemències, va tenir temps per a la reflexió pausada (quan es troba amb el gripau, que és músic de jazz, pensa i repensa què sap fer per guanyar-se la vida i descobreix que sap esculpir molt bé, que pot ser el camí sigui l’art) arriba a casa seva (spoiler fet) i no triga gens en tornar-se a vestir amb l’americana i tot el vestit i posar-se còmode al sofà. La pregunta que va quedar en l’aire és: no és un reflex de moltes de les vides actuals? Sortim de la zona de confort, ens prometem fer un canvi de vida i no triguem ni 5 minuts en posar-nos una altra vegada el vestit de la rutina que coneixem. Sí, aquesta és la profunditat de la LIJ, de la LIJ de qualitat.

També vam destacar com Steig posa en veu del seu protagonista el valor de la lectura: pot fer foc perquè ho havia llegit en un llibre o troba a l’illa un vell volum de ves a saber qui, que serà la seva companyia durant el llarg hivern. Steig parla de ratolins, sí, de ratolins que deixen petja.

Estàvem com molt moguts tots per la crítica social del llibre i la I., que sempre té la mirada dels nens dins del cor, ens diu: esteu parlant de l’Abel com un adult però crec que l’Abel és com un nen: les seves invencions -les barques fetes de forma compulsiva, com fan els nens al principi i la corda per fer el pont, pensada com quan els al·lots ja saben on volen arribar. I ens va fer adonar de tota la presència del joc simbòlic dels infants al llarg de la novel·la. Sí, joc simbòlic, a la LIJ.

També vam destacar les il·lustracions del mateix autor, i de com ens anticipen o aprofundeixen en tot allò que les paraules no ens diuen. O la mirada de l’Abel quan creua la riba del riu (spoiler fet) que és com una foto de Nova York des del Brookling Bridge o Staten Island. Fotografia i mirada sobre el lloc a on habitem, també presents en aquesta narrativa.

I vam acabar parlant d’aquest any d’Abel a l’illa com un temps per conèixer-se a un mateix, per mirar el seu interior i per intentar resoldre els dubtes de com ens miren els altres. Fa un any que m’he perdut, s’hauran oblidat de mi? I si el relat calla la mirada de l’Amanda i el seu patiment, per què passa això? Si, filosofia, pregunta filosòfica a la LIJ. Tot fent servir la lectura com a suport per desenvolupar un diàleg filosòfic. Això és la literatura infantil i juvenil.

Com un dia em va dir la gran Teresa Duran, mestra i mirall, la LIJ tendeix a la filosofia, si no, no és Literatura.

I tot això, tota aquesta conversa i moltes coses que em deixo, van passar un matí de dissabte a la llibreria, mentre menjàvem les galetes que ens va portar l’E., ens retrobàvem entre petons, abraçades i literatura. Totes i tots els que m’acompanyeu en aquest club de lectura em doneu vida: moltes gràcies, estimats.

I tot aquest rotllo és per explicar-vos com una història senzilla, nascuda d’un mocador de gassa que surt volant empès pel vent, gràcies a un gran escriptor, es transforma en literatura i ens acaba transformant a nosaltres.

Thanks you so much, Mr. Steig!

L’illa de l’Abel. William Steig. Traducció Xavier Pàmies. Imprès a Liberduplex -Barcelona.- 2018. Edita Blackie Books.

Vindràs amb mi després del diluvi

(Article publicat originalment al Què Llegeixes?)

“La Sigrid pica a la porta com havien quedat. 

Dos tocs secs, no gaire forts, per no molestar-lo”

Així comença Vindràs amb mi després del diluvi. Mar Bosch. Comanegra.

Començar no sempre és fàcil. Fa molta por, penses i repenses si el que dius és correcte, si el to és l’adequat, si l’encàrrec era per a tu, si estaràs a l’alçada, si deixaràs de tremolar mentre els teus dits tamborinegen a sobre el teclat.

I tanques els ulls, i respires i t’aixeques i comences a caminar, o a escriure que més o menys és el mateix.

Moltes vegades dic en veu alta que els adults hem de llegir més literatura infantil i juvenil, que hem de llegir el que elles i ells llegeixen i avui començo aquesta secció fent la recomanació a l’inrevés. Vinc a parlar-vos d’un llibre, que està dins del catàleg d’adults, dins de la col·lecció Matar al monstre de Comanegra. Vinc a dir-vos, joves lectors, que dins dels catàlegs per adults s’amaguen propostes que també són per vosaltres.

Iniciar una col·laboració com aquesta, a un portal de referència, és tot un repte. I volia començar amb una lectura que va ser una sacsejada dins del temps tranquil del meu estiu perduda a la muntanya.

La col·lecció Matar al monstre neix del cap dels editors de Comanegra, l’Alba i en Jordi. Veient que s’apropaven els 200 anys de Frankenstein de l’escriptora anglesa Mary Shelley van proposar a 7 autores i autors una col·lecció que tenia dos requisits: Barcelona com a escenari, en unes dates concretes i amb un personatge secundari relacionat amb el Nou Prometeu que havia d’aparèixer. A partir d’aquí, la llibertat de cada escriptor i escriptora.

I aquí, la meva recomanació, el sisè volum de la col·lecció, Vindràs amb mi després del diluvi de Mar Bosch. Nota als lectors: cada llibre es pot llegir per separat o seguint l’ordre de la publicació, no es fan espoilers dels anteriors ni tindrem informació que no entendrem. Cada llibre funciona com un planeta literari, i tots junts, conformen una petita galàxia de lletres.

En Vindràs amb mi després del diluvi posem els dos peus a Barcelona, a l’any 2004, quan es va inaugurar el famós Fòrum de les Cultures. I la Sigrid, la protagonista, arriba a la ciutat. Té quinze anys, la ciutat és enorme, ella ve d’un petit poble amb el seu germà, en Noé. I aterra a casa d’una tieta-àvia, molt gran. I ja, de bon començament, no sabem qui li dona un cop de mà a qui.

Alguna cosa passa amb en Noé, el germà gran que fa poca cosa per intentar sortir de les 4 parets de la seva habitació. Per no dir que no fa res.

Partim de dos fets que sabem, la mare de la Sigrid va morir quan ella era petita, i el buit encara dura, i durarà. I  que Sigrid no és el seu nom de naixement.

Dos fets que ens donen la mà i ens portem a caminar pel barri del Poble Nou, allà, cap al 2004 (tampoc fa tant de temps).

I entre noves relacions, pors, reflexions, records, buits i empenta anem passejant amb aquesta jove noia que va descobrint un nou món al seu voltant.

Aquest diluvi literari és fruit de moltes hores de treball de la Mar Bosch (Girona, 1981). Aquesta autora a mi ja em va captivar amb Bedlam, premi Just M. Casero del l’any 2012, editat a Empúries l’any 2013 i que us recomano també moltíssim. Amb la seva segona novel·la em va atrapar, Les generacions espontànies (Edicions del Periscopi, 2016) i amb aquest diluvi ja em va fer voler inaugurar un club de fans.

La seva ploma, el seu sentit de l’humor, fer dir als personatges sentències veritables i dures d’una manera dolça i senzilla. De voler anar a buscar les coses que realment importen. I fer literatura, sense cap altra pretensió que fer delir al lector, fer que passis una estona més que agradable tot resseguint les passes de la Sigrid.

Com la Sigrid al final de la novel·la, he deixat de tremolar mentre escric. I em quedo ara amb les ganes que descobriu la Mar, el seu diluvi i aquelles joies amagades que poden fer-vos començar o seguir una relació de molts anys amb la lectura. Que d’això és tracta, de gaudir llegint una bona història, no?

I una picada d’ullet i una abraçada sincera a l’Ester i a la Noemí, i a tota la ILC per aquest raconet, que a partir d’avui, comparteixo amb tots vosaltres. Som-hi tot i que ens esperi un diluvi literari?

Paula

Dades del llibre: Vindràs amb mi després del diluvi, Mar Bosch Oliveras. Col·lecció Matar al Monstre. Idea de la col·lecció Alba Cayón i Jordi Puig. 2018. Imprès a Romanyà-Valls (Barcelona). Edita Comanegra.

diluvi-mar-bosch

Dia de les Biblioteques

24O: Dia de les Biblioteques

El_Lleo_Biblioteca_Allots

Il·lustració del llibre El lleó de la Biblioteca, Michelle Knudsen (text) i Kevin Hawkes (Il·l) Traducció Anna Gasol. 2007. Edita: Ekaré

Quan vaig arribar a Catalunya, allà per l’any 2002, el primer carnet que vaig tenir va ser el de la biblioteca. Quan em vaig traslladar a viure al barri on visc ara, el primer que vaig buscar va ser on era la biblioteca, i era una acabada d’inaugurar, la del Fort Pienc. En els anys que porto al barri, es va obrir una nova, la del Clot, la Josep Benet, que és la meva de capçalera. Amb els al·lotets de casa ens hi passem molt matins de dissabte, entre contes, còmics, novel·les, un trencaclosques col·lectiu ben gran i el tauler d’escacs. És com una extensió de casa nostra.

Jo sempre dic que el tresor amagat de la llibreria són les tertúlies que coordinen la Sílvia i la Natàlia del Bib.Botó  que agrupa bibliotecàries i bibliotecaris de les sales infantil de la xarxa de biblioteques públiques de la Diputació de Barcelona, són l’anima que fa bategar la llibreria, el lloc de trobada i de aprenentatge de vida. Son el meu màster a la vida. I que així sigui per molts anys.

Per això, avui, tard, descompassat i amb un ritme entre frenètic i boig, ens il·lustrem la setmana amb un llibre que fa homenatge a les biblioteques en el seu dia, però sobre tot en el més important de les biblios, els que donen sentit a tot plegat: bibliotecàries i bibliotecaris.

Va per vosaltres, en el vostre dia: Feliç dia de les biblioteques!