Què m’ho compres?

És dilluns, dia de les escriptores, i ens il·lustrem la setmana

quemhocompres_allots.jpg

Avui, 15 d’octubre se m’acumula a feina i sé que acabaré perdent la partida contra el rellotge. Però, tot i que una mica tard, no vull deixar passar aquest dilluns i vull proposar-vos una il·lustració de la setmana molt especial per a mi, i per a tota la meva família.

Ja fa un temps, que l’Elisenda Roca, escriptora estimada, em va dir que el proper llibre de la col·lecció endavant que edita Bambú, el protagonitzaria el meu fill Joaquim, qui té adoració per l’Elisenda (de ben petit li feia petons a la tele tot dient, mira què guapa està l’Elisenda avui).

I ella, i la Cristina Losantos, han fet la màgia que mai se’ls oblidarà: tots tres son els protagonistes d’aquest què m’ho compres? I també hi sortim els pares de les criatures, i la llibreria, i el màgic món dels llibres.

Tot tan ben cuidat, tan especial, que encara ara, m’emociono a l’obrir el llibre.

Per això: aquest ens il·lustrem la setmana no és gens parcial, tot el contrari, és ben subjectiu, que no qualsevol dia et redacta la Roca i et dibuixa la Losantos!

També, així, fem homenatge a les escriptores en el seu dia.

I us fem una bona recomanació per començar la campanya fas sis anys, tria un llibre.

La literatura es pot posar a l’abast de les problemàtiques infantils, sí, només s’ha de fer des del fet creatiu i sense voler donar gat per llebre. Aquest que m’ho compres? Rimat i rítmic, ens posa a la pell un vailet, el (meu) Joaquim, que ho vol comprar tot… i la seva germana petita, la (meva) Victòria tindrà una gran idea, que amb l’ajut del germà gran, el (meu) Ernest, podran posar en marxa.

Per llegir en veu alta i per fomentar la lectura autònoma, per riure, per perdre’s en els detalls de les il·lustracions, per gaudir, de llegir i estimar la lectura.

Gràcies, Elisenda! Gràcies, Cristina! Us abraço de tot cor. ❤

–>Què m’ho compres? Elisenda Roca i Cristina Losantos. Col·lecció Endavant. Imprès a Índice -Barcelona-. 2018. Edita Bambú.

–>Me lo compres? Elisenda Roca  y Cristina Losantos. Colección Adelante. Impreso en  Índice -Barcelona-. 2018. Edita Bambú.

Anuncis

Esto es…

Estoes_Allots_01.JPG

Algunas veces, sin saber bien por qué, parece que las ideas revolotean un poco aquí y un poco allá. .

Hace un poco más de dos semanas que podemos volver a tener en la librería dos joyas literarias que no pueden faltar en las bibliotecas (públicas y personales): Esto es París y esto es Londres de Miroslav Sasek, recuperados por Nórdica Infantil. Y lo celebramos con ganas.

Cuando empezamos en la librería, estos dos libros estaban en el catálogo de una editorial gallega, Patito Editorial. Como no teníamos forma de conseguirlo, un compañero librero, Ferran de Universal libros, nos hacía de intermediarios. Pero, al poco tiempo ya fue imposible tenerlos.

Ahora, Nórdica los rescata, de momento dos de la colección This is y tenemos Esto es París y Esto es Londres.

Miroslav Sasek, allá por finales de los años 50 del pasado siglo. Su primer this is fue el de París. Sasek (1916-1980) nació en Praga, en el año 48 con el golpe de estado emigró a Munich (Alemania) y murió en Suiza. Sasek entendió, como pocos, la mirada tranquila de los niños y la inquieta necesidad de comerse el mundo.

Diseño, literatura y libros de viajes o de conocimientos para los pequeñajos de casa. Sasek nos regala en mundo sin salir de casa, o el mundo cuando salimos de casa. Y por esto, sólo por esto, vale la pena mantener su legado. Y por esto, sólo por esto, vale la pena no dejarlo morir.

Desde 1958 hasta hoy hay muchas cosas que cambian, pero las ciudades, la estructura de las ciudades se mantiene intacta. La Torre Eiffel nos continúa impactando, sean los que sean los ojos que la contemplan. Picadilly es uno de los ombligos del mundo, ahora y en 1959.

El deseo de salir de nuestras fronteras, de ser pájaros y ver mundo, sigue allí. Y creo que niñas y niños de todos los tiempos (o de un tiempo a esta parte, con la mirada amplia de que no todo se acaba a las puertas de nuestra ciudad) quieren seguir descubriendo qué es eso que nos maravilla de otros lugares.

Sasek fue un adelantado a sus años y mirando los libros con mis pequeños (y no tanto) al·lotets fuimos viajando de ciudad en ciudad. Maravillándonos son los gatos de París, o con Fifí recién salida de la peluquería, o con los sombreros de la policía metropolitana de Londres o los penachos de las guardias reales. Sasek, 60 años después, maravilla, es vigente, es actual y consigue seguir dominando el idioma y la mirada de la infancia.

Y si alguna cosa cambió, Nórdica incorpora, al final de libro, un esto es… ¡hoy! Y así tenemos, en tiempo real, una actualización de los datos recogidos de Sasek.

El libro no es una guía, y lo es al mismo tiempo, no sólo es un libro de conocimientos, y lo es al mismo tiempo, no es pura literatura y lo es al mismo tiempo. Sasek me enamora, su mirada pone en evidencia que estuvo mucho tiempo mirando, tranquilo, quieto en la barra de un bar o en un banco de un parque. Sasek estudió con su mirada y lo retuvo todo en su memoria. Y nos lo regala, ayer, hoy y con esta nueva edición de Nórdica, mañana.

Me quedo preparando la próxima visita a París y planeando un viaje pendiente a Londres. No sé si hará falta ir a buscar un billete de tren o de avión.

EStoes_Allots_02.JPG

©M. Sasek. Esto es Londres. Esto es París. Nórdica.

PS: las ideas revolotean de cabeza en cabeza, hoy Tina Vallès en su Mail Obert de Vilaweb rescata como mira al mundo el gran Espinàs y recoge en su artículo: “Aleshores explica que per escriure sobre la ciutat es va dedicar a visitar-ne tots els carrers més d’una vegada, en hores diferents, «per veure’n els canvis de llum, de gent, d’activitat». Fins que un dia va decidir quedar-se quiet en un xamfrà, només deu minuts, amb la mirada fixa en una botiga, una carnisseria, i es va adonar que si no es movia aquell racó de món li arribava amb el seu ritme propi. «El nostre moviment anul·la o deforma el moviment de les coses», conclou Espinàs”. Espinàs es un poco Sasek y Sasek es un poco Espinás. Maravillosas coincidencias.

–>Esto es Londres. Miroslav Sasek. Traducción Xesús Fraga. Impreso en España -Gracel (Alcobendas). 2018. Nórdica Infantil. 

–>Esto es París. Miroslav Sasek. Traducción Xesús Fraga. Impreso en España -Gracel (Alcobendas). 2018. Nórdica Infantil.

Grans de sorra

És dilluns i ens il·lustrem la setmana

grans de sorra 01

A vegades, tinc la sensació que el temps se m’escapa, com grans de sorra a la mà. Això del temps fugit ja no em sona a frase feta, sinó a fets reals.

I després de molt de temps de no escriure, de no poder tenir temps per llegir àlbums, per poder, amb serenor, repassar lletres i imatges, avui, resseguint la filera de novetats, el dit es para a Grans de Sorra (Sibylle Delacroix, Editorial Joventut). La nena que juga amb la sorra em captiva, m’enamora i em diu paraules dolces a cau d’orella.

M’apropo, l’oloro, obro l’àlbum i em trobo amb un estiu que arriba al seu final. I recordo el nostre estiu, un espai de temps que ara mateix em queda lluny i em deixa un sabor bonic a la boca.

La petita del conte es troba sorra a les sabates, i per animar al seu petit germà, l’Ulisses, que amb els ulls encara plorosos baixa del cotxe. Què poden fer amb aquella sorra? Ella no vol llençar-la, l’ha d’aprofitar, ha de fer alguna cosa d’aquells menuts grans de sorra.

I com que la imaginació és la nostra arma més poderosa, la petita desplega davant del seu germà un bon grapat de possibilitats.

Sort del s braços de papa i de la promesa que ell li fa a cau d’orella. I la que jo, moltes nits, també faig als meus al·lots. Tornarem a fer una nova collita de grans de sorra.

I la que em faig a mi mateixa, tornaré a agafar la capsa de records, que com aquells grans de sorra, guardo per mi, per tu i per ells.

 

–>Grans de sorra. Sibylle Delacroix. Traducció Francesca Martínez. Imprès a Espanya. 2018. Editorial Joventut

–>Granos de arena. Sibylle Delacroix. Traducción de Clara Lairla González. Impreso en España. 2018. Editorial Juventud

Vacaciones

Vacaciones-Allots

Llegó ese día tan esperado, ese que cierra un ciclo, que marca un compás de espera, y que augura un allegro cargado de buenos recuerdos a punto de construirse. Llegan las vacaciones.

Y, para mí, uno de los momentos de hacer una pausa, de hacer un pequeño balance, de mirar atrás (no lo puedo hacer cuando se acaba el año y ese es mi momento bisagra) y de hacer una de las cosas que más me gustan: pensar qué libros voy a meter en la maleta para que me acompañen los siguientes días.

En los últimos días, fuimos dejando pistas de libros para la maleta, de inicios de libros que nos llevaríamos en la maleta. Porque la lectura también se asocia a el verano. Yo no puedo olvidar ese verano que entre arena y viento leí El Señor de los anillos y aquel verano largo y aburrido que descubrí a Alicia.

A partir de todo esto, del verano como momento de pausa, de aburrirse, de descubrimiento y de recuerdos, Blexbolex (Douai, 1966) construye un álbum que se escapa a cualquier tipificación. Una es la que claramente lo engloba, un álbum sin palabras. Construir gráficamente una historia sin una palabra, sin que el texto entre en el juego de la narración, y con los elementos de la ilustración dar sentido narrativo, ritmo, narrador y personajes.

Y un libro que se lee de guarda a guarda, porque allí se esconde una de las claves de la lectura de esta locura de 128 páginas.

Una niña, un abuelo, unas vacaciones en que el tiempo se detiene y parece que las manecillas del reloj se mueven mucho más despacio y el tiempo se rige como por un temporizador interno y en que el cielo marca los espacios del día, sabiendo que cuando cae el sol, hay que ir a dormir -o no-.

Una casa, un tren que llega, un extraño pasajero a quien esperar, un pequeño elefante y escenas en donde el día y sus cosas y la noche y sus sueños juegan con el lector. Un libro para ir hacía delante y hacía atrás, porque en cada relectura se esconde una lectura nueva. Unas vacaciones que ponen a prueba la fantasía del lector y la imaginación del autor.

Un libro, un reloj, una niña, un elefante y unas vacaciones. Y ni una sola palabra, pero mil recuerdos hechos papel.

Blexbolex explicó en una entrevista que tardó 4 años en darle forma a este libro, que fue el merecido ganador de la Pepite d’or en la última edición de la Ferio del libro infantil y juvenil de Montreuil -Francia. 4 años de tramas sobre el papel (gracias Pedro por descifrar que era una trama offset) y de dibujo en formato digital para explicar qué, cómo y por qué las vacaciones de esta protagonista serán claves en su vida. Blexbolex da la impresión en sus encuentros con lectores de ser un hombre de pocas palabras, con un sentido del humor curioso, una ironía que se escapa en sus libros y en este, realmente, se supera sin dejar de ver su huella.

Llegan las vacaciones para nosotros también, no nos acompañará un elefante, pero quién sabe con qué recuerdos volveremos. Si sabemos que volveremos con muchas ganas de continuar leyendo y de crear recuerdos que se escondan en libros, que nos remitan a nuestras lecturas, de seguir creciendo al lado de todos ustedes. Y de más lectores que se quieran sumar al libro de nuestra librería.

Con vacaciones decimos hasta bien prontito, que nos vamos a la sombra de un árbol a ver pasar la vida con nuestros pequeños al·lots y a crear recuerdos para guardar en una cajita para que, en los días más difíciles, sólo tengamos que abrirla para dibujar una sonrisa, respirar y seguir adelante.

Vacaciones y un libro para recordar esos recuerdos de días de pausa.

–>Vacaciones. Blexbolex. 2017. Libros del zorro rojo.

 

248 funerals i un gos extraordinari

248 funerals i un gos extraordinari

A la meva nonna i a la meva Lela

248funerals-allots.JPG

De bones a primera no sembla que aquest llibre ens cridi, 248 funerals son mols funerals. Però, els editors de Viena que son bons, i la il·lustració de portada feta per la Mercè López sembla que ens estigui dient, apropa’t!

A mi, la Confort em va arribar tota envoltada d’espígols, i amb una preciosa dedicatòria dels seus editors, la Isabel i l’Enric que tenen el bon costum de malcriar a les lijbreteres, amb l’anunci que el llibre no té pèrdua. I no s’equivocaven…

La Confort Snowberger ve d’una família de molts morts… i no us espanteu, no és cap zombi, senzillament que la seva família és la propietària de la funerària de Snapfinger, Mississipi.

Durant la seva curta vida, ella té 10 anys, ha assistit a 247 funerals. I properament al 248. Però us poso en antecedents: els pares de la Confort, la Joy  que s’encarrega de la floristeria de la funerària i el pare, que és qui s’encarrega de preparar a la gent pel seu últim viatge.

La Comfort té un germà, en Tidings, un noi amb esperit de soldat preparat per lluitar sempre, i la petita Merry, que tot ho diu cantant al son de la melodia de Jingle Bells i a la Confort li diu Fumfort!

A casa seu també hi viuen el besoncle Edisto, que va dinyar d’un vessament cerebral, i la rebestia Florentine, que va morir, 6 mesos després, a l’hort. El funeral de la rebestia és el número 248.

L’Edisto i la Florentine son dos savis de la vida, d’aquells que ho omplen tot, d’aquells que deixen petjada a l’ànima.

Però un moment que hi ha més: la millor amiga de la Confort és la Declaration, a qui va conèixer de molt petita el dia que va morir la mare. Elles són carn i ungla -o ho seran gairebé per sempre.

I també hi ha dos personatges importants: la tieta Goldie i el seu fill, en Peach, un ploramiques poruc i que no es sap ni mocar el nas solet. I a més odia els morts i els funerals.

I clar, ens falta el gos, l’extraordinari Dismay.

I un lema: Visc per servir.

Tots aquest ingredients de primera qualitat es posen en acció el dia del funeral de la rebestia Florentine, una baralla Confort – Declaration, un Peach insuportable, el dolor de l’absència de la rebestia, un aiguat i en Dismay…

I no puc explicar res més. Us he d’animar a llegir aquesta meravella. I com, explicant-vos el que em va passar amb aquest llibre. He de confessar que quan arriba Sant Joan, faig un recés de LIJ, es a dir, no llegeixo cap llibre de LIJ a no ser que sigui estrictament necessari. Les hores en que la calor ja no s’aguanta fins que la son m’atrapa, les passo llegint novel·la negra, contes, novel·les endarrerides, però totes elles, “d’adults”. Però la Confort va tocar la meva porta. No li podia fer un lleig a un llibre que venia de mans dels “vienesos” i que desprenia una olor a espígol del tot seductora. El jardí secret de Viena és una de les meves col·leccions preferides. Vaig pensar, aniré fent a poquets mentre torno a la nit de la llibreria en el bus. Poc. I no va poder ser. Tres dies, tres tardes i estones robades, per saber què passa, per gaudir de la Confort, de la rebestia i per celebrar la vida. I un llibre amb el que esperava l’estona de lectura, amb ganes, amb moltes ganes. Perquè aquest llibre a més d’estar meravellosament escrit, amb una traducció del Marc Donat excel·lent, t’atrapa. I a mi em va transportar a les meves àvies. Aquest any, amb diferència de 3 mesos, he perdut les meves àvies. Elles ara estan amb la rebestia Florentine i el besoncle Edisto. Però el que és millor, estan al meu cor. L’Edisto tenia una frase que és per emmarcar-la: “Cal coratge per mirar cara a cara la vida i dir que sí a aquest caos gloriós.” I també deia que “no té importància de què et mors. El que compta és com vius.” Tan profund, tan cert, tan necessari d’escoltar que cal celebrar la vida. I cal recordar al que ens van acompanyar. Per això aquest llibre és una joia, perquè és un compendi de lliçons de vida sense una faixa de paper que digui, aquest llibre t’ensenyarà a viure la vida i a controlar les teves emocions.

Aquest llibre t’obre la porta a recordar, a plorar si cal, a riure, a cantar amb la Merry, a trobar a faltar, a estimar, a barallar-te amb els amics, a reconciliar-te, a sentir-te feble i a fer de la feblesa valentia. A viure. Un llibre per anar vivint i per celebrar la vida.

I a més, podreu veure com la Confort descriu el seu poble, les receptes, i una particular biografia d’una veïna de Snapfinger, la Deborah Wiles (l’autora d’aquest llibre).

I ara, un cop acabat el llibre, sé que a més de recordar a les meves àvies, he guanyat una rebestia que es Florentine, i un besoncle, L’Edisto qui deia que “la vida és un pas més, només això.”

 

->248 funerals i un gos extraordinari. Deborah Wiles. Traducció de Marc Donat. Il·lustració de portada Mercè López. Impressió ReinBook -Barcelona. 2018. El jardí secret de Viena.

 

 

Pim pam pum poma

pimpampumpoma_allots

©Arnal Ballester de l’àlbum Pim, pam, pum, poma de Teresa Duran. 2018. MARS

Aquesta és la poma camosina

que es va menjar un follet trapella.

Però aquella no era com les altres pomes.

Per fora sí, és clar.

Però no pas per dins.

Un cop menjada,

al follet li va fer un bot la panxa

i un bot el cul.

Ens volem il·lustrar la setmana de la mà de dos dels grans de la LIJ de casa nostra, a la ploma Teresa Duran i al llapis Arnal Ballester.

Tornar a tenir aquest Pim, Pam, Pum, Poma a les llibreries és motiu de festa major, de reivindicació del patrimoni cultural d’un país, de tenir cura dels que van obrir el camí i de qui, encara ara, tenim tantes coses a aprendre.

Tinc debilitat per la Teresa, que gràcies a les tertúlies i a les batalles de la vida, s’ha convertit en una gran companya de confidències, hores d’equip cuina, hores de Lij i de vida.

I l’Arnal, que és molt Arnal, acompanya màgicament aquesta aventura que comença a un follet i una poma, i bot a la panxa i un altre al cul. Un àlbum per gaudir de la literatura, per donar bon menjar al cuc de la lectura, per descobrir que rient i gaudint, la lectura es fa hàbit. I que no cal res més.

Gràcies Associació de Mestres Rosa Sensat per tornar a la vida aquest meravellós àlbum que allà, per 1989 va publicar Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I llarga vida als contes de follets, de pomes, de bots i de vida.

–> Pim, pam, pum, poma. Teresa Duran. Il·lustració Arnal Ballester. Imprès a Ingoprint -Barcelona. 2018. Associació de Mestres Rosa Sensat. (Primera edició de l’any 1989 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Com ser un lleó

comserunlleo_allots01.JPG

Era el dia després de Sant Jordi, i jo mirava tota concentrada a l’Ed Vere, que convidat per Editorial Juventud va estar signant amb nosaltres a la parada i al dia següent vam gaudir de la seva manera de veure i viure la literatura a la Biblioteca Bonnemaison.

Explicava que aquest àlbum va començar al seu cap en un viatge als Estat Units, en plena campanya Trump, i en el fet que li deien, és impossible que guanyi. I ja sabem tots com continua la història.

Aquest fet, aquesta forma de manar, aquesta plantada ferotge a sobre del món i de la gent, i la mirada crítica de l’Ed, son el punt de partida d’aquest àlbum.

Un lleó, que se suposa que ha de ser ferotge, salvatge, manaire d’una forma gairebé dictatorial -coi, és el rei de la selva- i un ratolí, i una única manera de ser un lleó -o això diuen.I, és clar, no coneixen en Leonard (i jo afegiria, no coneixen l’Ed).

Anem al que anem, Leonard, el nostre lleó protagonista és poeta, li encanta caminar en solitari, sentir l’escalfor del sol, somiar despert, ser agradable amb els altres. Tot i que sé que direu que els lleons no són agradables ni fan poesia. Però en Leonard sí. I un bon dia es troba amb un ànec, i pensareu quina mala sort per l’ànec. O no, el lleó en qüestió és en Leonard.

Els altres lleons qüestionen l’actitud del Leonard amb l’ànec, un lleó de veritat ja s’hauria d’haver cruspit al petitó de dues potes d’una mossegada. Davant del que se suposa o que s’espera d’un lleó salvatge, en Leonard i l’ànec buscaran un resposta, que vindrà, com no pot ser d’una altra manera, després d’una estona de silenci, de reflexió i de poesia. I quina serà aquesta resposta?

Només esteu a un pam de llibre de descobrir-ho. I com tota bona literatura, les respostes, les respostes… i les preguntes que sorgiran després d’aquest magnífic àlbum.

Ed Vere (Londres, 1973) es creix àlbum rere àlbum, i entén perfectament l’engranatge de l’àlbum il·lustrat. Amb cadascun dels seus llibres (a dormir, monstres, i la nissaga del Max, el gatet, tots editats per Juventud) ens sorprèn, ens deixa pensant, els expliquem en veu alta i gaudim, com canalla, pàgina rere pàgina, i us puc assegurar que els al·lots i les al·lotes gaudeixen de valent. L’Ed fa gran la LIJ i la LIJ té la sort que una editorial com Juventud aposti per una veu tan referencial. Estic segura, que d’aquí a 20 anys, continuarem explicant els seus llibres i explicant la LIJ a partir de la seva gran feina. Bravo, señorito!

Al final del llibre, l’Ed el dedica als que “somien desperts i als qui pensen per ells mateixos”.

I si pogués descriure’m (i perdonareu que ara parli de mi) voldria pensar que aquest llibre també me’l dedica a mi.

I volia començar aquest nou blog, aquesta nova web, aquesta nova etapa, pensant que no ho fem com se suposa que s’hauria de fer.

Se suposa que dins del comerç, del món empresarial, hem de ser ferotges i salvatges, però volem ser educats, companys del nostres companys, serens, amables. No córrer més del que ens donen les cames, caminar a pas tranquil i no anar sense rumb cert.

Volem tenir presència en el món digital, venent els nostres llibres, intentant fer del nostre espai, un mirall de la llibreria. En un món a on la majoria de persones s’estan dos minuts en una web, els nostres clients s’hi puguin passar una tarda sencera (si volen) i vagin amb calma, i ens trobin, allà on no es veu.

Obrim aquest nou blog, aquest calaix de pensaments, il·lustracions, riures, recomanacions que acompanya a la nova web. I si parlem de nova web, vull donar les gràcies a l’equip que ha fet possible que avui ens estrenem, la família de weblib, de geslib, la família del grupo Trevenque. Gràcies Miriam, Alberto, Roberto, Milagros, Pilar.

I ara, us convido a passar a la nova web, i si voleu saber si tenim un llibre, o veure què fem a la llibreria, o escriure’ns per alguna cosa que no està bé -que encara hi ha moltes cosetes a millorar i ho anirem fent poc a poc-, consulteu-la.

També us convidem a venir a les llibreries, i a saber que el lloc a on es compren els llibres son les llibreries, i que els Al·lots volem ser els llibreters de la teva vida.

Com ser un lleó. Ed Vere. Traducció Teresa Farran. Imprès a Xina. 2018. Editorial Joventut.

Como ser ser un león. Ed Vere. Traducción Teresa Farran. Impreso en China. 2018. Editorial Juventud.

Comserunlleo-allots02.JPG

Frank

Frank_allots.jpg

Es viernes y tenemos lectura de la semana

“A nuestros abuelos los obligaron a luchar.

A nuestros padres los obligaron a olvidar.

A nosotros nos toca recordar el pasado

para mirar al futuro.”

Frank. Ximo Abadia. 2017. Dibbuks

Hace unos cuantos la periodista Sílvia Marimón publicaba un artículo en el diari Ara sobre este libro y afirmaba: “informar no es adoctrinar”. Afirmación con la que estoy totalmente de acuerdo.

En mi primer día en la universidad, en la carrera de historia, nos enseñaron que la historia es objetiva, pero después de muchos años de ese primer día, sigo pensando que no. Es objetiva en cuanto a los hechos, a lo que afirmen o tiren por tierra las fuentes documentales, pero siempre tiene un punto de subjetividad, y ese punto es quién explica la historia. ¿Quién crea ese discurso? Y muchas veces la historia la escriben los que ganan, y quienes ganan borran del mapa a los vencidos, a las minorías y crean un discurso para borrar, para distorsionar las interpretaciones de unos hechos. Por eso es tan importante quien nos cuenta la historia.

Siempre tuve una afición personal por la historia contemporánea y un especial ojo con la historiografía, quien aguanta el relato de esos hechos y quien da su discurso. Suerte que la historia no sólo la cuentan los historiadores. Y hoy, la lectura de la semana, va de eso. ¿Quién nos cuenta un pasado, próximo y qué relato hilvana para explicar unos hechos -objetivos- y en qué formato?

Ximo Abadía, autor valenciano, nos cuenta la historia de Frank, un pequeño -por su tamaño- adorador de cuadrados. Un relato de texto e imágenes, un álbum ilustrado que nos relata la historia de una dictadura olvidada. Una dictadura que pasada por el tamiz del relato de los hechos que ha caído en el olvido. Ya en el subtítulo nos hace preguntarnos quién decidió que olvidáramos esa dictadura.

Y entramos en el libro, con unas guardas iniciales y finales llenas de cubos (un cuadrado en tres dimensiones). Y Frank, el hombre obsesionado con los cuadrados, que nunca destacó en nada, simplemente obsesionado con los cuadrados pero que el odio a los círculos, triángulos y rectángulos, llevó a la gloria para el ocaso de un pueblo. Una forma gráfica, sencilla y del todo genial, para explicar qué es una dictadura. Y cómo un relato único, vanagloria y pone en las alturas de la mediocridad. Abadía no deja ni un hilo sin cerrar, para ponerse de pie al hablar de un rey que un pueblo no quiere, del silencio del resto del mundo, el exilio, la prisión, las muertes, y el silencio una vez que Frank se fue de este mundo.

Un álbum que habla a los lectores de talla pequeña, con su lenguaje, una secuencia gráfica ejercida con maestría. Un libro valiente, necesario e imprescindible. Para darle tantas vueltas como lecturas. Un libro para volver. Un libro para explicar los silencios de la historia.

Frank, un personaje obsesionado con los cuadrados, que llegó para hablarnos a los círculos, a los triángulos y a los rectángulos. Y que nos llena de preguntas. Y abre la puerta al diálogo, a escucharnos. Y que dice las cosas por su nombre, usando como arma la ficción, la literatura. Bravo, Ximo Abadía. Y gracias, por este libro tan necesario como actual. Porque, a veces, la historia no siempre la escriben los que ganan.

 

Frank. La increíble historia de una dictadura olvidada. Ximo Abadía. Impresión Gómez Aparicio -Madrid-.  2017. Dibbuks.