Les coses que se'n van

L’any passat, més o menys per aquestes dates, va engegar el nostre primer club de lectura amb infants. I l’experiència, gràcies a la insistència de dos parells de bessones, va ser més que positiva.

Va ser així, com ens vam decidir a obrir més espais de conversa literària, i ara tenim 3 clubs de lectura per infants entre 1r de primària i 1r de l’ESO. Més el més antic club de lectura de la llibreria, una colla d’adultes (i en Marc) que llegim LIJ i ens trobem per celebrar la literatura.

Els dissabtes de clubs son dies de festa, de celebrar la trobada amb els infants, d’abraçades, de riures, de pensar, de parlar i de compartir.

Dissabte passat, el dia 11 de gener vam tenir doble sessió: els petits ocells lectors i els grans de la família Al·lots.

I poc a poc, les ganes d’obrir una nova finestra al blog, de compartir l’experiència gana lloc a la rutina de feina i feina. I avui, us vull escriure, una mica, de com va anar la trobada amb els petits de la llibreria, els ocells lectors.

Aquest grup està format per nenes i nens de 1r i 2n de primària, i entre tots i per votació hem decidit dir-nos Els ocells lectors. Tenim una padrina de luxe, la Noemí Villamuza que va compartir amb nosaltres un dissabte entre ceres, papers i poesia en forma d’abecedari.

Amb ells, i després de xerrar amb mediadores de lectura, vaig decidir fer l’experiència a l’inrevés. Com? Els ocells lectors no saben quin llibre comentarem. Se’l troben a l’inici de la sessió i fem lectura en veu alta i compartida, fent totes les pauses que necessitem, mirant guardes, pensant de què pot anar el llibre només llegint la títol, llegint imatge, esperant la propera pàgina. A vegades, llegim plegats, a vegades només llegeixo jo i ells i elles van seguint la lectura, o senzillament tancant els ulls i escoltant les paraules. Una experiència més que enriquidora.

L`últim dissabte vam compartir la lectura de les coses que se’n van, de la Beatrice Alemagna, traduïda per Aurora Ballester i editada per Combel. En aquesta ocasió, des de l’editorial ens van ajudar regalant-nos unes carpetes amb una carta adreçada a ells i el suggeriment de posar per escrit quines son les coses que se’n van i quines es queden per sempre.

Abans que els ocells arribin al niu, cal preparar-lo. Els coixins fets amb bosses de tela, posats en rotllana donen la benvinguda. I a cada coixí, el llibre i les carpetes. Gairebé sempre, fem una muntanya d’abrics i una línia de sabates que es queden arraconades formant part silencioses de la trobada. I comença l’espectacle literari. Dissabte passat vaig tenir 4 voluntàries, les més grans, que van llegir en veu alta per la resta del grup. I un seguit de preguntes, de mirades, de dit assenyalant les il·lustracions i pensant en tot allò que marxa. Clar, el llibre donava per molt, la il·lustració, delicada, evocadora, tendra de la Beatrice i aquelles pàgines en paper transparent que ens permetia jugar, endevinar, fer suposicions sobre què marxa i en què es transforma.

I el final, el final va ser de traca. I em deixareu desvetllar el final del llibre, què és el que no marxa mai.

Vam aturar la lectura en aquest punt, vam tancar els llibres i els vaig demanar com podria acabar el llibre. Clar, aquí vam tenir tot un seguit de suposicions, fins que l’E. va trobar la resposta que donava el llibre.

I vam continuar llegint. “ A la fi, tot passa, s’allunya o canvia. Però hi ha una cosa que no se’n va. I que no se n’anirà mai.”

Una nova pausa i una nova pregunta, què no se n’anirà mai? I aquí, ells van començar a dir, en primer lloc, els pares, els avis i els germans, fins que en B. diu: “al text diu cosa, no persona…” i un nou seguit de suposicions: un petó, perquè com diu la N. els petons es queden aquí -assenyalant-se el cor-, una carícia -diu la V. que es queda enganxada als cabells, una abraçada, diu la V. d’aquelles calentones, afegeix la B. perquè hi penses tot el dia, una paraula, diu la Vi. que se’t queda gravat, o un secret, diu la Br. que no marxa mai.

Moltes coses no se’n van.

Com aquest matí  amb els ocells lectors, i seves paraules, i les seves abraçades en acabar la trobada.

©Beatrice Alemagna. Les coses que se’n van. Edita Combel

–>Les coses que se’n van. Beatrice Alemagna. Traducció Aurora Ballester. Edita Combel

–>Cosas que vienen y van. Beatrice Alemagna. Traducción de Roberto Bravo de la Varga. Edita Combel

Mina HB

Dissabte passat va ser el torn del nostre club de lectura amb les nenes i els nens de 3r i 4t de primària, les nostres bicicletes lectores, tot fent referència al primer llibre que vam llegir plegats, El monstre de la muntanya negra, el primer número de Les aventures de Zank i Zoe de l’autor basc Mikel Valverde, editat per la Galera.

Poc a poc, aquests ciclistes lectors agafen velocitat i cada vegada estan més xerraires i acostumats als revolts literaris, a fer l’avituallament de narradors, a accelerar quan es veu la meta o a fer pauses quan cal parar atenció al paisatge de lletres i il·lustracions que estem compartint.

El dissabte vam compartir la lectura de un llibre que ja tenia molts números de ser “cavall guanyador”, Històries secretes, reals i inventades de la Mina HB de l’autora italiana Susanna Mattiangeli, amb il·lustracions de la Rita Petruccioli, editat per Barcanova i que en català el podem llegir gràcies a la traductora Mercè Estévez.

Com a ritual, i com passa amb totes les trobades que fem als clubs de lectura, coixins a terra, muntanya de jaquetes, vambes disposades en renglera i serenor, i ganes de compartir.

Ja per telèfon, la petita E. em va anticipar que el que es va anar repetint, el llibre va ser un encert total. Per unanimitat es van trobar amb un llibre que els va atrapar, que van llegir molt ràpid i que com diu la T. té com a protagonista una nena que fa les coses que fan les nenes: anar a l’escola, emprenyar-se, somiar, tenir algú a qui vol conèixer i uns pares com la majoria dels pares, una mica atabalats entre feina, vida i ordinadors.

I tal i com vam anar descobrint, la Mina parla, viu, explica i enraona com ho faria qualsevol nena o nen d’aquesta edat. I a més, vam descobrir un afegit que ens va encantar (a elles, ells i a mi) que parla de mates, sí de mates sense dir que són horribles, espantoses i abominables, sinó fent de les mates part del relat narratiu.

I aquí us parlo jo, amb la meva lectura: vaig endinsar-me fa un temps en el llibre, i em va encantar. Un llibre d’aquells, que podem dir de batalla, per tirar l’ham als lectors i lectores i engrescar-los a llegir, i que poc a poc  el cuquet lector faci la seva feina -feina que hem d’ajudar i alimentar els adults i mediadors de lectura, que com ben diu la meva estimada Fe de la llibreria L’espolsada, no per que sàpiguen caminar, els deixes sols davant d’un precipici. Acompanyes aquest aprenentatge donant la mà a l’infant, caminant al seu costat i fent el camí acompanyats. Igual amb la lectura. Els hem d’acompanyar, en silenci o amb paraules, agafats de la mà o senzillament un pas per darrere o per davant, però sempre, sempre al seu costat i sense perdre’ls de vista.

La Mina és una nena que explica les seves vides, darrere un nom inventat, que fa referència al que més l’agrada fer, dibuixar. Un llapis HB, Hard Black, que escriu la seva experiència pel camí de la vida. I ho fa de diferents formes: com en un diari, escrivint-se cartes a ella mateixa per d’aquí a 10, 15 o 20 anys; ensenyant-nos les notes que s’envia amb la seva millor amiga Nora o fent un petit còmic.

Acompanyar la lectura fa ser molt divertit. Quan es van emportar el llibre, també els vaig donar unes petites llibreters que l’editorial em va fer arribar, amb la premissa de feu el que tingueu ganes, i si voleu, ens ho ensenyo a la propera trobada. I el dissabte, a més dels coixins, em vaig comprar unes meravelloses ulleres de disfressa de color vermell, enormes, divertides i que van fer el primer esclat de riure entre nosaltres.

I ens l’anàvem passant, i qui tenia les ulleres comentava què l’havia agradat, per què, què els havia cridat l’atenció, qui seria el nostre pseudònim, què amagava el llibre, i després els va donar peu a explicar qui era la seva “Nora”, qui era la seva “Sèpia” i algú, fins i tot, va compartir qui era el seu “Jacopo”. I estirant del fil, també vam fer els primers esgraons a parlar dels nostres referents, així com la Mina té la PowerCat.

I també de com portem el tema de l’anglès!

Un llibre que va permetre molt de joc, i que recuperarem pels que encara no fan divisions per dues xifres, per aprendre a fer-les.

I vam acabar llegint al dret i a l’inrevés una poesia que escriu la Mina i que ens permet capgirar-la i parlar que de vegades, vols dir una cosa i et surt la contrària.

I per acabar, la A. i la T. van compartir el que havien fet, l’una al llibre, fent-lo seu, i l’altra a la petita llibreta. I clar, també això ens va donar peu a parlar de la vida dels llibres, que com cada llibre parla de nosaltres i són un testimoni de la nostra lectura.

Tot això en una horeta de conversa literària. Tot això en una horeta plena de vida a la llibreria.

–> Històries Secretes, reals i inventades de la Mina HB. Sussanna Mattiangeli. Il·lustrat per Rita Petruccioli. Traducció Mercè Estévez. Edita Barcanova

–> Historias secretas, reales e inventadas de Mina HB. Sussanna Mattiangeli. Ilustrado por Rita Petruccioli. Traducción Carlos Gumpert Melgosa. Edita Anaya Infantil y Juvenil.

La Reina de la Nit

Feia temps que no ho feia, exactament des de l’1 de juliol que no obria les portes d’aquesta casa de paraules i imatges. I ja es temps d’obrir finestres i deixar que entri l’aire, i cada cop que es pugui, endreçar-la i omplir-la.

Per això, avui dilluns reobrim el blog i ho fem il·lustrant-nos la setmana amb La Reina de la Nit, un deliciosa història escrita pel Pep Molist i il·lustrat per la Mandana Sadat i editat per Ekaré

©Mansana Sadat. Text de Pep Molist. La reina de la nit. Ekaré

En Pep explica que un dia, escoltant a Roger Mas cantar Rei dels verns que a la vegada està inspirant en el poema de J. W. Goethe, Erlkönig , a on trobem la desesparació d’un pare per salvar al seu fill. En aquest cas, en Pep l’ha convertit en melodia per infants, a on un pare vol arribar a casa amb el seu petit fill abans que arribi la nit. És molt bonic poder fer el camí de tornada a Goethe, passant per la veu del Roger Mas, fins al caparró del Pep. I gaudir, amb la preciosa feina de la Madana, d’aquest recorregut a on l’ombra negra i misteriosa de la nit va guanyant lloc i espai.

La feina editorial és precisa i sense ensucrar, on trobem en dues tipologies diferents els diàlegs del petit amb el pare i el relat del narrador que ens fa saber que la nit s’apropa.

És d’agraïr llibres per infants fets amb tant rerefons, aquell que descobreixes gratant poquet a poquet entre les línies del text i la lectura de les imatges. I pareu atenció a les guardes inicials i a les finals. En el petit detall hi ha la bona feina.

Agafem la bici i anem a fer camí, abans que ens agafi la nit.

La Reina de la nit. Pep Molist. Il·lustracions Mandana Sadat. 2019. Ekaré

La Reina de la noche. Pep Molist. Ilustraciones de Mandana Sadat. 2019. Ekaré

Banyadors

Una de les activitats que més sentit dona a la nostra feina és la de les tertulies que coordina el BibBotó, el grup de treball de les sales infantil del Col·legi de Bibliotecaris i Documentalistes de Catalunya que funciona a la llibreria. Al llarg de l’any, un cop al mes, ens reunim, xerrem, comentem novetats, tenim un blog que poc a poc s’actualitza amb ressenyes de les tertulianes i tertulians i que podeu visitar clicant aquí. I des de fa dos estius, al juliol fem una trobada especial que denominem Gelats i LiJ. Amablement ocupem la terrassa del Delacrem (quina meravella tenir de veïns als millors gelaters de Barcelona) i posem un repte, aquest any eren portar llibres a on surtin Banyadors (l’any passat els protagonistes van ser els gelats). I us fem un recull de les propostes LiJeres de banyadors:

Silvia, obre el joc amb El libro de la Suerte de Sergio Laira i Ana G. Lartitegui, edita A buen Paso
L’Ingrid ens proposa dos llibres amb banyadors, dos còmics per a joves: Aquel verano de Jillian Tamaki i Mariko Tamaki, edita La Cúpula
i el gusto del Cloro de Bastien Vives, edita Diábolo Ediciones
La Teresa Duran i un Briggs per aquí no editat i un pare Noël en banyador
Detall del pare Noël esgotat a peu de piscina
I una porqueta que ens va robar el cor, la cosina Clara de Holly Hobbie editat per Edebé fa una pila d’anys. És o no deliciona?
La Natàlia i en Tomi i el seu Emily, editat per Kalandraka. No podia faltar un petit homenatge al nostre rei Tomi Ungerer
i tampoc podia faltar Niña Bonita d’Ana Maria Machado il·lustrat per Rosana Faria i editat per Edebé
Maravillosa Niña bonita
Un deseo de Frances Wolfe, que va editar fa molt Juventud va ser la proposta de la Iris. Delicada i realista, la sorra gairebé la pots tocar tu.
Laura ens proposa Perfectly Norman, que es va editar en castellà, Totalmente Adrián, de Tom Percival, SM.
I Nesquens tampoc podia faltar -la Sílvia coordinadora de les tertúlia n’és fan total, i la Laura també ens proposa como Pez en el agua, amb text del Nesquens i il·lustrat pel Riki Blanco, editat per Thule
La Montse ens proposa El Viatge, de Francesca Sanna editat per Impedimenta. Dins de la foscor, també hi ha banyadors
I Bonitas, de Stacy McAnulty i Joanne Lew-Vriethoff editat per Astronave
L’Emília, que a la foto surt menjant gelat, ens proposa el bañador de Flores de Marta Rodriguez i il·lustrat per Susana Perez i editat per SD
La meva proposta: Gente de Blexbolex, en castellà editat per Kókinos, a la seva versió original en francès. Quines ganes d’estiu

Gràcies a totes i a tots els que feu possible la joia d’Al·lots. I ens retrobem després de vacances.

Sirenes

“Aquest nen es diu Julià. Aquesta és la seva àvia. I aquelles del fons són sirenes. Al Julià li encanten les sirenes.”

Sirenes. Jessica Love. Traducció Anna Duesa. 2019. Imprès a Espanya. Edita Kókinos

La nit de fa 50 anys a un bar del Greenwich Village de New York , l’Stonewall Inn, fa ser cruenta. Fa 50 anys una revolta de peu de carrer va començar a fer visibles totes les barbaritats que patien el col·lectiu gai en concret. Fa 50 anys neix el dia de l’orgull, que avui en dia reivindica la igualtat de tot el col·lectiu LGTBI.

Sembla mentida que avui, 50 anys després, continuem necessitant un dia de l’Orgull. I com encara sembla que alguns no s’han assabentat que tots i totes tenim els mateixos drets, siguis com siguis, estimis a qui estimis, et vesteixis com et vesteixis, nosaltres avui, celebrem amb orgull que el llibre Sirenes, de Jessica Love, hagi guanyat el premi llibreters d’enguany en la categoria d’Àlbum il·lustrat. Si, cal fer-ho i cal fer-ho orgullosament.

Tornem a Estats Units. Resulta que el dia 22 de juny de cada any, des de fa 37 anys, a Coney Island, Brooklyn, es celebra la Mermaid Parade, una rua on tothom és una sirena. Aquesta festa va ser creada per artistes locals i cada any és una autèntica festa.  

Doncs en Julià, el protagonista de la nostra història, vol ser una sirena (i si algú se sent ofès perquè un noi vulgui ser sirena, fins aquí pot llegir, poca cosa més tenim a parlar). En Julià veu unes sirenes a l’autobús i en tornar a casa de la seva iaia decideix transformar-se en sirena: roba fora, una planta que serveix de perruca, unes flors, pintallavis, una vella cortina que acabarà transformada en el que més agrada de les sirenes, la seva cua. I una iaia meravellosa, orgullosa del seu net sirena. Ser qui ets, ser qui vols ser, i a més, ser acceptat sense cap però, sense cap comentari, i estar orgullós de qui ets i que algú se sento orgullós de tu per ser qui ets.

Cal res més per entomar la vida? Oi que no és pas tan difícil?

Jessica Love omple de colors i de màgia aquest àlbum, per moments únicament visual, per moments sorollós, per moments silenciós. Per entrar en el món d’en Julià i convertir-te en sirena, i que el mar t’adopti i que la rua continuï amb tu ballant a la capçalera.

Ballem, gaudim, celebrem la diversitat, respectem-nos i tinguem cura els uns dels altres i no preguntem res, senzillament estiguem junts sense fer-nos mal.

I estiguem orgullosos de ser qui som i sentim-nos orgullosos de que qui tenim al nostre costat sigui com vulgui ser.

Sirenes. Jessica Love. Traducció Anna Duesa. 2019. Imprés a Espanya. Edita Kókinos.

Sirenas. Jessica Love. Traducción Esther Rubio. 2019. Impreso en España. Edita Kókinos

Quan un toca el dos

“T’aviso des de la primera ratlla: aquest llibres parla d’una catàstrofe. Ara ja ho saps.”

Una catàstrofe, un que toca el dos, una adolescent i la vida que passa, com un vendaval sense aturador.

Anna-Greta Winberg continua vigent. Sense aturador. Un llibre de 1972 i comprovar que l’adolescència, encara ara, és una catàstrofe catastròfica. I tornar a recuperar aquesta veu, 47 anys després i que encara ara sigui actual. Només passa amb uns pocs llibres, aquells que no envelleixen i es transformen en imprescindibles. L’atra tribu, la col·lecció de llibres per joves de l’Altra Editorial, ho fa possible. I és motiu de celebració.

Recordeu la vostra vida als 13 anys? Doncs, això. La Madde té 13 anys, una mare actriu, un germà, l’Steffe, més petit que ella i a qui protegir, i un pare, un pare que un dia deixa una maleta i li diu que marxa de casa, que toca el dos. I la vida d’una adolescent que, de cop i volta, es transforma en una catàstrofe. L’amor, l’amistat, la relació amb els pares, el tornar a posar la teva vida a lloc. Aquesta és la lectura amb els ulls i l’experiència dels 13 anys.

Quan vaig tenir el llibre a les mans, vaig decidir que el llegiríem al Club de Lectura Llegim amb al·lots, un club de lectura a on els adults (o això es suposa) llegim llibre de literatura infantil i juvenil. I clar, la lectura es va anar fent cada vegada més profunda. I d’un llibre petit va sortir una gran lectura compartida.

Els ulls, automàticament van canviar de lloc, i de la protagonista i narradora del llibre, se’n van anar a la mare de la Madde, una actriu, no molt famosa, podríem dir una actriu de teatre under, que camina descalça pel pis i després de sopar es pren una copa de vi i un tros de formatge. El pare, la Madde diu que com a pare és perfecte, però un cop surt per la porta de casa seva, el seu lloc a la novel·la es desfà con un gelat al sol en ple estiu. I tu, com a lectora amb unes quantes canes al cap, continues pensant en la mare. Ai, què forta és aquesta mare! Quants silencis continguts, quantes vegades es deu haver mossegat la llengua, quina infinita paciència i quins pocs espai per transitar el seu dol! -Val a dir, que passen mesos fins que aquesta dona té un cap de setmana sense nens- el seu divorci, que sembla amistós, li deixa tota la responsabilitat a sobre seu.

També vam parlar del pare, i dels seus silencis, i de com la Madde el silencia. De veritat desapareix durant tants mesos? O és el recurs de l’escriptora per silenciar a qui, una mica a traïció, tal i com ho viu l’adolescent, ha tocat el dos? El pare i la Madde no parlen durant aquest temps o senzillament l’adolescent decideix no parlar amb ell i com és ella qui narra no el fa partícip de la seva catàstrofe? I la Siv, la dona de qui s’enamora el pare? Com es fa l’equilibri entre el nou amor i la família? Som com Siv? Som com la mare? Som com el pare? Som la Madde?

Quan un llibre et presenta tots aquests temes, no hi ha dubte, és un gran llibre. Quan un de nosaltres explicava que s’havia enganxat de tal forma que es va passar de parada de metro és que Quan un toca el dos és especial.

I si a nosaltres el llibre ens interpel·la, com se sent interpel·lat un adolescent vivint la catàstrofe de l’adolescència? Quan un toca el dos és un mirall a on mirar-te i descobrir-te, i de ben segur que un jove lector se sentirà tocat, hagi o no un dels pares tocat el dos. La veu de la Madde es fa sentir, té lloc, és real, és la veu adolescent que ens explica les vegades que va al centre comercial amb la Cessi, la seva amiga a emprovar-se perruques o quan al sortir de l’escola compren merengues i com, amb presses i vergonya, un amic li fa el seu primer petó. I la veu de la Madde és un amplificador de com els adolescents miren els adults, el pare i la mare en aquest cas. I de com, l’engranatge familiar funciona a vegades bé, a vegades amb una mica de retard o una mica avançat.

Quan un toca el dos és l’excusa perfecta per parlar amb els nostres adolescents, per obrir un espai de comunicació planeta adolescent – planeta adult. I per entendre, o més ben dit, per mirar directes al cor de la gran catàstrofe que pot significar tenir 13 anys.

–>Quan un toca el dos. Anna-Greta Winberg. Traducció de Josep M. Custòdio revisada el 2018 pel mateix traductor. 2019. Imprès a Romanyà Valls -Barcelona. L’altra tribu, un segell de L’Altra Editorial.

L’enemic

“Hi ha una guerra

Es veu un lloc que és com un desert…

…amb dos forats.

Són enemics.”

L’enemic. Davide Cali i Serge Bloch. Takatuka

Abans que res, celebrem que Takatuka hagi tingut el valor i l’empenta per tornar a posar en circulació un llibre com aquest. L’enemic sempre és vigent, necessari i valuós. És una alegria tornar a tenir el llibre a les mans i poder-lo fer arribar a els al·lots i al·lotes.

Però vinc d’un silenci llarg. Com cada any, l’arriba del drac i la posterior ressaca a on sembla que mai més tornarà a créixer la gespa, va ser dura. I llarga. I inesperadament dolorosa després que uns lladres -i no, malauradament res a veure amb els nostres bandits estimats d’Ungerer- que no estaven convidats a casa nostra van decidir entrar-hi, i fer mal.

Dies després, i encara amb el neguit al cor, obro l’enemic, només per tornar a llegir. I em trobo, un cop passada la portada, amb una primera frase que em va fer pensar i posar-me a escriure -uns quants dies després-: “L’enemic hi és, però mai no el veig”.

Enemics, forats, esperes, pluges, manuals d’instruccions per reconèixer l’enemic i voler matar-lo, algun tret, un fusell, fam, set, una fugida, una bèstia, camuflatge, i un missatge. Aquestes paraules claus podrien descriure l’argument del llibre.

Però, què passa amb les capes de lectura? Què ens passa al llegir l’enemic? O més ben dit, què em passa pel cap en tancar l’enemic?

La capacitat simbòlica dels infants és altament superior a les del adult, per contra, la capacitat de profunditat i de comprensió lectora es va desenvolupant i podríem afirmar, de forma molt ràpida que els adults fem una comprensió lectora gairebé perfecta. Però sembla que ens hem d’oblidar de com llegir la imatge i de com fer de la lectura un símbol. Recordeu quan jugàveu a indis o a lladres? Fruit del joc simbòlic, i aquest llibre és una porta oberta al joc simbòlic (com ho és la caputxeta o els clàssic, parlem d’arquetips i no de estereotips, però si us interessa aquí us deixem l’enllaç del programa Terrícoles a on la sàvia de la tribu, la Teresa Duran en parla).

Però tornem a aquestes capes de lectura i obrim el cap i cor i llegim com adults amb ànima d’infant. Mentre l’enemic m’entrava per la retina, pensava, i si l’enemic som nosaltres mateixos? I si al llibre no hi ha dos personatges, sinó un de sol, només un, qui és aquest enemic? A on s’amaga? A on l’amaguem? I si l’enemic som nosaltres, qui és el general que no lluita però m’envia a lluitar a la guerra? Quina és aquesta guerra? Quina és la meva guerra?

L’enemic, ell i jo, o jo i ell, o la mateixa persona. Som nosaltres el pitjor enemic que tenim? I a la fi, què és un enemic?

Diuen que la literatura infantil és un gènere ximple, o simple, o senzill. Encara ho creieu?

Les preguntes, fonamentals per obrir el joc filosòfic, tot i que sigui amb el mirall. Oh, i si l’enemic és aquell que em mira des del mirall, què passaria?

Aquest dies foscos, l’enemic m’ha habitat amb molta força, em va fer dubtar de tot, de mi, de la feina, del projecte, dels somnis, de la lluita. I el nus es va anar desfent en enviar-me un missatge, que va arribar en forma d’abraçada, d’un petó, d’un somriure. L’enemic s’ha fet petit, però sé que té un cau, no gaire lluny de mi.

Tota aquesta reflexió s’amaga en 32 pàgines, en un text que pot ser no arriba a les dues planes senceres, i en un munt d’imatges que el Serge Bloch construeix amb senzillesa genial.

Tot això dins d’un àlbum il·lustrat. Tot això dins d’un llibre. Tot això dins meu. Tot això també és l’enemic.

–> L’enemic. Davide Cali i Serge Bloch. Traducció Pere Comelles. Primera edició 2008, segona edició 2019. Imprès a Novoprint. Edita Takatuka

–> El enemigo. Davide Cali y Serge Bloch. Traducción Patric de San Pedro. Primera edición 2008, segunda edición  2019. Impreso en Novoprint. Edita Takatuka.

Tot el que sé de la Por

“Hi ha moltes coses que fan por. Bé, potser no tantes. Tampoc cal exagerar.”

Jaume Copons.  Il·lustracions de Pep Montserrat. Tot el que sé de la por. 2019. Combel

Tot el que sé de la por

Hi ha dies que fa por sortir del llit, mai no saps que et pot esperar quan donis la volta a la cantonada de la vorera de casa teva, i aquests dies em fa molta por escriure, recomanar llibres és cosa seriosa però sempre intentes trobar la forma que la por es faci petita.

Per això, avui a les nostres #citesràpidesperSantJordi us proposem Tot el que sé de la por i us expliquem per què aquest llibre és un bon candidat per aquest Sant Jordi que s’apropa.

-Perquè en Jaume Copons escriu des del nen petit que s’amaga dins seu. I connecta amb una facilitat envejable amb les lectores i els lectors de mida petita. Els parla mirant-los directament als ulls i les paraules entren directament als cors.

-Perquè en Pep Montserrat ens regala un registre gràfic senzill, fresc i fosc. I això de treballar la foscor associada a la por no és fàcil. Però el bon fer de l’il·lustrador resol el problema i tot i sé un llibre amb el negre sempre present, està ple de llum.

-Perquè no només les petites i els petits tenen por, els adult també en tenim de pors. Grans i petites, d’aquelles que es poden entendre i de les que no (jo també tinc por de les factures).

-Perquè aquest llibre parla de pors, sí, però també de sentit comú i del sentit comú de la canalla, que en això son molt més intel·ligents que els adults. Si tens por de perdre’t, li dones la mà a qui t’acompanyi.

-Perquè està molt ben trobat les referències de les imatges a altres personatges de l’autor. En Pep Montserrat fica un personatge que no és seu dins del llibre, a veure si el trobeu.

-Perquè Combel sap molt bé com arribar fent servir els llibres a les al·lotes i els al·lots. I aquest fer a poc a poc, amb sentit i amb delicadesa, amb llibres ben cuidats i editats és una marca registrada de la casa.

-I perquè llegir imatges i paraules no fa por, tot el contrari, és un plaer que ens agrada compartir.

–>Tot el que sé de la Por. Jaume Copons i Pep Montserrat. Disseny Estudi Miquel Puig. 2019. Imprés a LoyalPrint -Barberà del Vallés-. Edita Combel

–>Todo lo  sé del miedo. Jaume Copons y Pep Montserrat. Traducción Roberto Bravo de la Varga. Diseño Estudi Miquel Puig. 2019. Impreso en LoyalPrint -Barberà del Vallés-. Edita Combel

L’Ossa i el llop

“Era una nit sense vent i entre els arbres, a les profunditats del bosc, queien unes volves de neu brillants. L’ossa havia sortit a passejar i va entreveure una cosa que sobresortia de la blancor resplendent.”

L’ossa i el llop. Daniel Salmieri. 2018. Ekaré

Cita ràpida per Sant Jordi #6

Sortir a passejar de la mà d’algú, que només amb mirar-te als ulls t’entén, és de les coses més boniques que et poden passar a la vida. I avui, us convido a passejar amb mi i amb dos amics, l’ossa i el llop

Per què el llibre l’ossa i el llop és un bon candidat per Sant Jordi?

-Perquè la senzillesa amaga la profunditat de la mirada del lector i de l’autor. A primer cop d’ull, aquest àlbum és senzill, dos animals que es troben a les profunditats del bosc, un dia de neu i que fan una volta plegats. Però amaga profunditat, amaga sacsejades al cor i al cap, amaga art.

-Perquè l’autor novaiorquès Daniel Salmieri ens dona la mà i ens passeja pel bosc amb un domini dels plans i de la llum que fan un tot per donar sentit narratiu a la imatge. La mateixa escena de descoberta des dels ulls del llop, des dels ulls de l’ossa, un pla general de tots dos, un pla curt de morro a morro, picats i contrapicats, detalls, llum, llum i llum… Un petit estudi de com il·lustrar i de com narrar amb paraules i sense elles.

-Perquè l’àlbum et deixa amb el nus a la gola, amb les preguntes sobre aquesta ossa i aquest llop, amb les ganes de saber-ne més, i amb ganes de llegir-lo en veu alta amb nenes i nens, amb adolescents i amb adult.

-Perquè la literatura s’escapa de les pàgines i és literatura en format àlbum il·lustrat.

-Perquè Ekaré posa a les mans dels lectors una petita joia feta llibre, un bombó deliciós, ple de lletres sentides i d’amor a la literatura. Amb llibres així, és impossible resistir-se al cuc de la lectura.

-Perquè l’hivern sempre s’acaba i després arriba la primavera, i en aquest petit gest, tenim una lliçó de vida.

–>L’ossa i el llop. Daniel Salmieri. Traducció Anna Gasol. Imprés a Xina. 2019. Ekaré.

–>Osa y Lobo. Daniel Salmieri. Traducción Carmen Diana Dearden. Impreso en China. 2019. Ekaré

Sense Mots

Deu Pometes i Vull la lluna   

Comencem la setmana amb una proposta doble per les nostres #CitesrapidesperSantJordi

#5: Vull la lluna i Deu Pometes

Aquesta doble trobada forma part d’una nova col·lecció que comença l’editorial la Galera de la mà dels autors Kim Amate i Mercè Galí: Sense Mots, contes que es llegeixen mirant.

Per què aquesta col·lecció és una bona candidata per la nostra cita amb els llibres?

-Perquè els més menuts de la casa tindran llibres que hi càpiguen a les seves mans. Dos llibres de cartró, amb les puntes rodones, per mirar, llegir i fins i tot cantar.

-Perquè, de vegades, no calen paraules per explicar una història i ens ajuda als mediadors de lectura a obrir noves narratives, per establir un vincle narratiu amb el lector, per començar a parlar del què veiem, per explicar imatges, per descobrir com les il·lustracions ens parlen.

-Perquè en Kim i la Mercè han tramat, amb les seves plomes, unes històries senzilles però plenes de conversa literària. Tots dos, us ho puc assegurar, es van ficar de cap en aquesta col·lecció, i ho sé perquè aquesta petita col·lecció també és una mica meva.

-Perquè si es pugues explicar tot el que hi ha darrere de la feina editorial, us quedaríeu amb la boca oberta. I perquè tot l’equip Galera, amb en David Montserrat al capdavant, han fet possible aquesta petita col·lecció que poc a poc, i esperem, vagi creixent. I gràcies a la Iolanda Batallé que hi va creure.

-Perquè l’amor pels llibres comença ben aviat i a la falda de qui explica els contes. I aquest vincle invisible és per tota la vida.

-Perquè les pometes son ben gustoses i la lluna pot estar a les vostres mans.

–>Deu pometes. Mercè Galí. Col·lecció Sense Mots. Contes que es llegeixen mirant. 2019. Imprès a la UE. Edita La Galera. També en castellà: Diez Manzanas.

–>Vull la Lluna! Kim Amate. Col·lecció Sense Mots. Contes que es llegeixen mirant. 2019. Imprès a la UE. Edita La Galera. També en castellà: ¡Quiero la Luna!