Vacaciones

Llegó ese día tan esperado, ese que cierra un ciclo, que marca un compás de espera, y que augura un allegro cargado de buenos recuerdos a punto de construirse. Llegan las vacaciones.

Y, para mí, uno de los momentos de hacer una pausa, de hacer un pequeño balance, de mirar atrás (no lo puedo hacer cuando se acaba el año y ese es mi momento bisagra) y de hacer una de las cosas que más me gustan: pensar qué libros voy a meter en la maleta para que me acompañen los siguientes días.

En los últimos días, fuimos dejando pistas de libros para la maleta, de inicios de libros que nos llevaríamos en la maleta. Porque la lectura también se asocia a el verano. Yo no puedo olvidar ese verano que entre arena y viento leí El Señor de los anillos y aquel verano largo y aburrido que descubrí a Alicia.

A partir de todo esto, del verano como momento de pausa, de aburrirse, de descubrimiento y de recuerdos, Blexbolex (Douai, 1966) construye un álbum que se escapa a cualquier tipificación. Una es la que claramente lo engloba, un álbum sin palabras. Construir gráficamente una historia sin una palabra, sin que el texto entre en el juego de la narración, y con los elementos de la ilustración dar sentido narrativo, ritmo, narrador y personajes.

Y un libro que se lee de guarda a guarda, porque allí se esconde una de las claves de la lectura de esta locura de 128 páginas.

Una niña, un abuelo, unas vacaciones en que el tiempo se detiene y parece que las manecillas del reloj se mueven mucho más despacio y el tiempo se rige como por un temporizador interno y en que el cielo marca los espacios del día, sabiendo que cuando cae el sol, hay que ir a dormir -o no-.

Una casa, un tren que llega, un extraño pasajero a quien esperar, un pequeño elefante y escenas en donde el día y sus cosas y la noche y sus sueños juegan con el lector. Un libro para ir hacía delante y hacía atrás, porque en cada relectura se esconde una lectura nueva. Unas vacaciones que ponen a prueba la fantasía del lector y la imaginación del autor.

Un libro, un reloj, una niña, un elefante y unas vacaciones. Y ni una sola palabra, pero mil recuerdos hechos papel.

Blexbolex explicó en una entrevista que tardó 4 años en darle forma a este libro, que fue el merecido ganador de la Pepite d’or en la última edición de la Ferio del libro infantil y juvenil de Montreuil -Francia. 4 años de tramas sobre el papel (gracias Pedro por descifrar que era una trama offset) y de dibujo en formato digital para explicar qué, cómo y por qué las vacaciones de esta protagonista serán claves en su vida. Blexbolex da la impresión en sus encuentros con lectores de ser un hombre de pocas palabras, con un sentido del humor curioso, una ironía que se escapa en sus libros y en este, realmente, se supera sin dejar de ver su huella.

Llegan las vacaciones para nosotros también, no nos acompañará un elefante, pero quién sabe con qué recuerdos volveremos. Si sabemos que volveremos con muchas ganas de continuar leyendo y de crear recuerdos que se escondan en libros, que nos remitan a nuestras lecturas, de seguir creciendo al lado de todos ustedes. Y de más lectores que se quieran sumar al libro de nuestra librería.

Con vacaciones decimos hasta bien prontito, que nos vamos a la sombra de un árbol a ver pasar la vida con nuestros pequeños al·lots y a crear recuerdos para guardar en una cajita para que, en los días más difíciles, sólo tengamos que abrirla para dibujar una sonrisa, respirar y seguir adelante.

Vacaciones y un libro para recordar esos recuerdos de días de pausa.

–>Vacaciones. Blexbolex. 2017. Libros del zorro rojo.

 

Anuncis

248 funerals i un gos extraordinari

A la meva nonna i a la meva Lela

De bones a primera no sembla que aquest llibre ens cridi, 248 funerals son mols funerals. Però, els editors de Viena que son bons, i la il·lustració de portada feta per la Mercè López sembla que ens estigui dient, apropa’t!

A mi, la Confort em va arribar tota envoltada d’espígols, i amb una preciosa dedicatòria dels seus editors, la Isabel i l’Enric que tenen el bon costum de malcriar a les lijbreteres, amb l’anunci que el llibre no té pèrdua. I no s’equivocaven…

La Confort Snowberger ve d’una família de molts morts… i no us espanteu, no és cap zombi, senzillament que la seva família és la propietària de la funerària de Snapfinger, Mississipi.

Durant la seva curta vida, ella té 10 anys, ha assistit a 247 funerals. I properament al 248. Però us poso en antecedents: els pares de la Confort, la Joy  que s’encarrega de la floristeria de la funerària i el pare, que és qui s’encarrega de preparar a la gent pel seu últim viatge.

La Comfort té un germà, en Tidings, un noi amb esperit de soldat preparat per lluitar sempre, i la petita Merry, que tot ho diu cantant al son de la melodia de Jingle Bells i a la Confort li diu Fumfort!

A casa seu també hi viuen el besoncle Edisto, que va dinyar d’un vessament cerebral, i la rebestia Florentine, que va morir, 6 mesos després, a l’hort. El funeral de la rebestia és el número 248.

L’Edisto i la Florentine son dos savis de la vida, d’aquells que ho omplen tot, d’aquells que deixen petjada a l’ànima.

Però un moment que hi ha més: la millor amiga de la Confort és la Declaration, a qui va conèixer de molt petita el dia que va morir la mare. Elles són carn i ungla -o ho seran gairebé per sempre.

I també hi ha dos personatges importants: la tieta Goldie i el seu fill, en Peach, un ploramiques poruc i que no es sap ni mocar el nas solet. I a més odia els morts i els funerals.

I clar, ens falta el gos, l’extraordinari Dismay.

I un lema: Visc per servir.

Tots aquest ingredients de primera qualitat es posen en acció el dia del funeral de la rebestia Florentine, una baralla Confort – Declaration, un Peach insuportable, el dolor de l’absència de la rebestia, un aiguat i en Dismay…

I no puc explicar res més. Us he d’animar a llegir aquesta meravella. I com, explicant-vos el que em va passar amb aquest llibre. He de confessar que quan arriba Sant Joan, faig un recés de LIJ, es a dir, no llegeixo cap llibre de LIJ a no ser que sigui estrictament necessari. Les hores en que la calor ja no s’aguanta fins que la son m’atrapa, les passo llegint novel·la negra, contes, novel·les endarrerides, però totes elles, “d’adults”. Però la Confort va tocar la meva porta. No li podia fer un lleig a un llibre que venia de mans dels “vienesos” i que desprenia una olor a espígol del tot seductora. El jardí secret de Viena és una de les meves col·leccions preferides. Vaig pensar, aniré fent a poquets mentre torno a la nit de la llibreria en el bus. Poc. I no va poder ser. Tres dies, tres tardes i estones robades, per saber què passa, per gaudir de la Confort, de la rebestia i per celebrar la vida. I un llibre amb el que esperava l’estona de lectura, amb ganes, amb moltes ganes. Perquè aquest llibre a més d’estar meravellosament escrit, amb una traducció del Marc Donat excel·lent, t’atrapa. I a mi em va transportar a les meves àvies. Aquest any, amb diferència de 3 mesos, he perdut les meves àvies. Elles ara estan amb la rebestia Florentine i el besoncle Edisto. Però el que és millor, estan al meu cor. L’Edisto tenia una frase que és per emmarcar-la: “Cal coratge per mirar cara a cara la vida i dir que sí a aquest caos gloriós.” I també deia que “no té importància de què et mors. El que compta és com vius.” Tan profund, tan cert, tan necessari d’escoltar que cal celebrar la vida. I cal recordar al que ens van acompanyar. Per això aquest llibre és una joia, perquè és un compendi de lliçons de vida sense una faixa de paper que digui, aquest llibre t’ensenyarà a viure la vida i a controlar les teves emocions.

Aquest llibre t’obre la porta a recordar, a plorar si cal, a riure, a cantar amb la Merry, a trobar a faltar, a estimar, a barallar-te amb els amics, a reconciliar-te, a sentir-te feble i a fer de la feblesa valentia. A viure. Un llibre per anar vivint i per celebrar la vida.

I a més, podreu veure com la Confort descriu el seu poble, les receptes, i una particular biografia d’una veïna de Snapfinger, la Deborah Wiles (l’autora d’aquest llibre).

I ara, un cop acabat el llibre, sé que a més de recordar a les meves àvies, he guanyat una rebestia que es Florentine, i un besoncle, L’Edisto qui deia que “la vida és un pas més, només això.”

 

->248 funerals i un gos extraordinari. Deborah Wiles. Traducció de Marc Donat. Il·lustració de portada Mercè López. Impressió ReinBook -Barcelona. 2018. El jardí secret de Viena.

 

 

Pim pam pum poma

©Arnal Ballester de l’àlbum Pim, pam, pum, poma de Teresa Duran. 2018. MARS

Aquesta és la poma camosina

que es va menjar un follet trapella.

Però aquella no era com les altres pomes.

Per fora sí, és clar.

Però no pas per dins.

Un cop menjada,

al follet li va fer un bot la panxa

i un bot el cul.

Ens volem il·lustrar la setmana de la mà de dos dels grans de la LIJ de casa nostra, a la ploma Teresa Duran i al llapis Arnal Ballester.

Tornar a tenir aquest Pim, Pam, Pum, Poma a les llibreries és motiu de festa major, de reivindicació del patrimoni cultural d’un país, de tenir cura dels que van obrir el camí i de qui, encara ara, tenim tantes coses a aprendre.

Tinc debilitat per la Teresa, que gràcies a les tertúlies i a les batalles de la vida, s’ha convertit en una gran companya de confidències, hores d’equip cuina, hores de Lij i de vida.

I l’Arnal, que és molt Arnal, acompanya màgicament aquesta aventura que comença a un follet i una poma, i bot a la panxa i un altre al cul. Un àlbum per gaudir de la literatura, per donar bon menjar al cuc de la lectura, per descobrir que rient i gaudint, la lectura es fa hàbit. I que no cal res més.

Gràcies Associació de Mestres Rosa Sensat per tornar a la vida aquest meravellós àlbum que allà, per 1989 va publicar Publicacions de l’Abadia de Montserrat. I llarga vida als contes de follets, de pomes, de bots i de vida.

–> Pim, pam, pum, poma. Teresa Duran. Il·lustració Arnal Ballester. Imprès a Ingoprint -Barcelona. 2018. Associació de Mestres Rosa Sensat. (Primera edició de l’any 1989 per Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Com ser un lleó

Era el dia després de Sant Jordi, i jo mirava tota concentrada a l’Ed Vere, que convidat per Editorial Juventud va estar signant amb nosaltres a la parada i al dia següent vam gaudir de la seva manera de veure i viure la literatura a la Biblioteca Bonnemaison.

Explicava que aquest àlbum va començar al seu cap en un viatge als Estat Units, en plena campanya Trump, i en el fet que li deien, és impossible que guanyi. I ja sabem tots com continua la història.

Aquest fet, aquesta forma de manar, aquesta plantada ferotge a sobre del món i de la gent, i la mirada crítica de l’Ed, son el punt de partida d’aquest àlbum.

Un lleó, que se suposa que ha de ser ferotge, salvatge, manaire d’una forma gairebé dictatorial -coi, és el rei de la selva- i un ratolí, i una única manera de ser un lleó -o això diuen.I, és clar, no coneixen en Leonard (i jo afegiria, no coneixen l’Ed).

Anem al que anem, Leonard, el nostre lleó protagonista és poeta, li encanta caminar en solitari, sentir l’escalfor del sol, somiar despert, ser agradable amb els altres. Tot i que sé que direu que els lleons no són agradables ni fan poesia. Però en Leonard sí. I un bon dia es troba amb un ànec, i pensareu quina mala sort per l’ànec. O no, el lleó en qüestió és en Leonard.

Els altres lleons qüestionen l’actitud del Leonard amb l’ànec, un lleó de veritat ja s’hauria d’haver cruspit al petitó de dues potes d’una mossegada. Davant del que se suposa o que s’espera d’un lleó salvatge, en Leonard i l’ànec buscaran un resposta, que vindrà, com no pot ser d’una altra manera, després d’una estona de silenci, de reflexió i de poesia. I quina serà aquesta resposta?

Només esteu a un pam de llibre de descobrir-ho. I com tota bona literatura, les respostes, les respostes… i les preguntes que sorgiran després d’aquest magnífic àlbum.

Ed Vere (Londres, 1973) es creix àlbum rere àlbum, i entén perfectament l’engranatge de l’àlbum il·lustrat. Amb cadascun dels seus llibres (a dormir, monstres, i la nissaga del Max, el gatet, tots editats per Juventud) ens sorprèn, ens deixa pensant, els expliquem en veu alta i gaudim, com canalla, pàgina rere pàgina, i us puc assegurar que els al·lots i les al·lotes gaudeixen de valent. L’Ed fa gran la LIJ i la LIJ té la sort que una editorial com Juventud aposti per una veu tan referencial. Estic segura, que d’aquí a 20 anys, continuarem explicant els seus llibres i explicant la LIJ a partir de la seva gran feina. Bravo, señorito!

Al final del llibre, l’Ed el dedica als que “somien desperts i als qui pensen per ells mateixos”.

I si pogués descriure’m (i perdonareu que ara parli de mi) voldria pensar que aquest llibre també me’l dedica a mi.

I volia començar aquest nou blog, aquesta nova web, aquesta nova etapa, pensant que no ho fem com se suposa que s’hauria de fer.

Se suposa que dins del comerç, del món empresarial, hem de ser ferotges i salvatges, però volem ser educats, companys del nostres companys, serens, amables. No córrer més del que ens donen les cames, caminar a pas tranquil i no anar sense rumb cert.

Volem tenir presència en el món digital, venent els nostres llibres, intentant fer del nostre espai, un mirall de la llibreria. En un món a on la majoria de persones s’estan dos minuts en una web, els nostres clients s’hi puguin passar una tarda sencera (si volen) i vagin amb calma, i ens trobin, allà on no es veu.

Obrim aquest nou blog, aquest calaix de pensaments, il·lustracions, riures, recomanacions que acompanya a la nova web. I si parlem de nova web, vull donar les gràcies a l’equip que ha fet possible que avui ens estrenem, la família de weblib, de geslib, la família del grupo Trevenque. Gràcies Miriam, Alberto, Roberto, Milagros, Pilar.

I ara, us convido a passar a la nova web, i si voleu saber si tenim un llibre, o veure què fem a la llibreria, o escriure’ns per alguna cosa que no està bé -que encara hi ha moltes cosetes a millorar i ho anirem fent poc a poc-, consulteu-la.

També us convidem a venir a les llibreries, i a saber que el lloc a on es compren els llibres son les llibreries, i que els Al·lots volem ser els llibreters de la teva vida.

–Com ser un lleó. Ed Vere. Traducció Teresa Farran. Imprès a Xina. 2018. Editorial Joventut.

–Como ser ser un león. Ed Vere. Traducción Teresa Farran. Impreso en China. 2018. Editorial Juventud.

Frank

Es viernes y tenemos lectura de la semana

“A nuestros abuelos los obligaron a luchar.

A nuestros padres los obligaron a olvidar.

A nosotros nos toca recordar el pasado

para mirar al futuro.”

Frank. Ximo Abadia. 2017. Dibbuks

Hace unos cuantos la periodista Sílvia Marimón publicaba un artículo en el diari Ara sobre este libro y afirmaba: “informar no es adoctrinar”. Afirmación con la que estoy totalmente de acuerdo.

En mi primer día en la universidad, en la carrera de historia, nos enseñaron que la historia es objetiva, pero después de muchos años de ese primer día, sigo pensando que no. Es objetiva en cuanto a los hechos, a lo que afirmen o tiren por tierra las fuentes documentales, pero siempre tiene un punto de subjetividad, y ese punto es quién explica la historia. ¿Quién crea ese discurso? Y muchas veces la historia la escriben los que ganan, y quienes ganan borran del mapa a los vencidos, a las minorías y crean un discurso para borrar, para distorsionar las interpretaciones de unos hechos. Por eso es tan importante quien nos cuenta la historia.

Siempre tuve una afición personal por la historia contemporánea y un especial ojo con la historiografía, quien aguanta el relato de esos hechos y quien da su discurso. Suerte que la historia no sólo la cuentan los historiadores. Y hoy, la lectura de la semana, va de eso. ¿Quién nos cuenta un pasado, próximo y qué relato hilvana para explicar unos hechos -objetivos- y en qué formato?

Ximo Abadía, autor valenciano, nos cuenta la historia de Frank, un pequeño -por su tamaño- adorador de cuadrados. Un relato de texto e imágenes, un álbum ilustrado que nos relata la historia de una dictadura olvidada. Una dictadura que pasada por el tamiz del relato de los hechos que ha caído en el olvido. Ya en el subtítulo nos hace preguntarnos quién decidió que olvidáramos esa dictadura.

Y entramos en el libro, con unas guardas iniciales y finales llenas de cubos (un cuadrado en tres dimensiones). Y Frank, el hombre obsesionado con los cuadrados, que nunca destacó en nada, simplemente obsesionado con los cuadrados pero que el odio a los círculos, triángulos y rectángulos, llevó a la gloria para el ocaso de un pueblo. Una forma gráfica, sencilla y del todo genial, para explicar qué es una dictadura. Y cómo un relato único, vanagloria y pone en las alturas de la mediocridad. Abadía no deja ni un hilo sin cerrar, para ponerse de pie al hablar de un rey que un pueblo no quiere, del silencio del resto del mundo, el exilio, la prisión, las muertes, y el silencio una vez que Frank se fue de este mundo.

Un álbum que habla a los lectores de talla pequeña, con su lenguaje, una secuencia gráfica ejercida con maestría. Un libro valiente, necesario e imprescindible. Para darle tantas vueltas como lecturas. Un libro para volver. Un libro para explicar los silencios de la historia.

Frank, un personaje obsesionado con los cuadrados, que llegó para hablarnos a los círculos, a los triángulos y a los rectángulos. Y que nos llena de preguntas. Y abre la puerta al diálogo, a escucharnos. Y que dice las cosas por su nombre, usando como arma la ficción, la literatura. Bravo, Ximo Abadía. Y gracias, por este libro tan necesario como actual. Porque, a veces, la historia no siempre la escriben los que ganan.

 

Frank. La increíble historia de una dictadura olvidada. Ximo Abadía. Impresión Gómez Aparicio -Madrid-.  2017. Dibbuks.