El bosc dels germans

Hi ha llibres que arriben en el moment que més els necessites. Mai no saps ben bé per què, però de cop, allà el tens, a les mans, desplegat, per guarir-te.

El bosc dels germans arriba just en aquell moment en que tot el que t’envolta es torna d’un “azuloscurocasinegro” i obrir-lo és llum. Per això, crec, que  m’agrada tant llegir. Em guareix, em calma, em regala refugi. I en especial, llegir àlbums, per l’experiència, per les relectures, per l’oportunitat de llegir imatges, pel mirall que em regala, pels reptes als que m’enfronta.

Els bosc dels germans comença a la coberta i contracoberta, desplegades. Aquí comença la lectura.

Dos germans, la natura que els envolta, un dona pel-roja amb vestit blanc i les decisions. Obrim el llibre i l’autora ens posa davant de la doble pàgina fent-la servir com a camins diferenciats: a l’esquerra, el germà de samarreta blanca; a la dreta, el de samarreta negra. La dona de vestit blanc apareix a la mateixa posició i alçada. El camí d’un i de l’altre, i ella, de moment, acompanyant a tots dos per igual. La il·lustració està emmarcada en blanc. El text, disposat a la part de sota. Senzill. Gairebé imperceptible a l’inici.

El ritme de la disposició de la il·lustració i el text sempre és el mateix. A banda esquerra, la història del noi de samarreta blanca, a dreta, el de samarreta negra. Constant al llarg de tot l’àlbum, un detall que marca com llegim, que ens ubica dins del que vol comunicar.

A la segona, ja comencem a apreciar els canvis, com ocupem l’espai. Mentre un germà accepta el que la natura l’ofereix, l’altre la modifica. I canvia el text, d’una banda llegim: “Ser ara, aquí” i de l’altra: “Pensar en l’endemà”.

A la tercera doble pàgina hi ha un trencament important: la dona del vestit blanc. Ella pren també una decisió. D’una banda de doble pàgina decideix marxar i no tornar, mentre que a l’altra, s’hi queda, forma part del que està succeint.

L’àlbum continua amb igual cadència, però comencem a veure a quin lloc ens porten les decisions que prenem i com ens relacionem amb el que la natura ens dona i no només això, sinó amb el que donem de nosaltres mateixos tant a l’entorn com a la gent a qui ens apropem. El text continua senzill, però cada vegada és més punyent, et va calant tant per una decisió com per l’altra. Identifica i significa la il·lustració.

El mateix que el color, que sempre guarda relació a banda i banda de la doble pàgina, però que omple de sentit el que la imatge ens ofereix. Hi ha un capvespre que sembla que salti de la pàgina i que se’t clava a la retina. O el punts de llums en una nit, com es concentra o es dispersa també ens convida a la lectura i també ens està cridant a la reflexió. Tot és d’un minimalisme total, però els detalls, oh, els detalls a on ens perdem marquen la diferència.

Per acabar d’arrodonir l’àlbum, les últimes frases (abans de la doble pàgina final sense text) es repeteixen, son les mateixes que a l’inici: “ser ara, aquí” i “pensar en l’endemà”. I vas a petar al final, a on el zoom s’allunya del focus i observem els voltants, i he de confessar, que el meu esclat de plor va arribar exactament aquí. I ja va ser un plor sense aturador, per la bellesa, per sentir-me interpel·lada, per cridar-me a parar i pensar. 32 pàgines, i no li cal res més per necessitar seure i que el cap que quedi fent pampallugues.

Yukiko Noritake, il·lustradora i artista japonesa establerta a París, ens regala un tresor, un llibre per tornar una i una altra vegada, obrir-lo en la més íntima solitud o compartir-lo, posar-lo sobre una taula i començar a xerrar, començar a preguntar-nos què, com, per què, en quin moment, a on volem arribar, quina de les dues bandes de la doble pàgina som o volem ser; què coi estem fent com a societat, què ens crida la natura i com l’observem, la respectem o la intervenim. Un bravo gegant, Yukiko.

I he de confessar, que amb el tsunami que portava, li vaig escriure a la Mònica, editora de Cocobooks, per donar-li les gràcies per entomar aquest repte, per fer llibres que ens fan lectors crítics, que ens agafen de la mà i ens interpel·len així. La Mònica em va explicar el procés d’impremta, paper i color del llibre, i jo cada vegada em quedava més bocabadada. Tenir cura d’aquest detalls d’edició és el que marca la diferència entre un llibre i un llibre imprescindible. Gràcies, Mònica.

I ara us toca a vosaltres, us toca ser valents i obrir aquesta joia d’àlbum i mirar-vos, interpel·lar-vos, reflexionar, cridar en veu alta, plorar d’amagatotis i decidir a quina banda de la doble pàgina us voleu quedar.

I em deixava una cosa, un àlbum il·lustrat no té límits i no limita al lector de cap edat.

–>El bosc dels germans. Yukiko Noritake. Traducció Mireia Alegre. Edita Cocobooks.

–>El bosque de los hermanos. Yukiko Noritake. Traducción Mireia Alegre.  Edita Cocobooks.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s