Els pòstits del senyor nohisoc

La setmana passada escrivia i donava voltes a l’afirmació de C. S. Lewis que llegim per saber que no estem sols. I us parlava de Googol una aventura que surt a buscar un lloc al món a on poder ser de veritat.

La literatura (tota ella) moltes vegades ens parla de llocs remots, de viatges fantàstics, de camins llunyans, de això que ens espera fora de les fronteres que coneixem. Però, també trobem llibres a on tot passa en espais petits: una habitació d’una casa, una ciutat, un espai familiar, o el replà d’un edifici d’un poble que podria ser qualsevol poble.

Googol em permet agafar el globus i traslladar-me a una narrativa a on, llegim per saber que no estem sols, i no ens cal sortir del replà de casa nostra.

Els espais coneguts, els llocs quotidians, les portes que piquem dia rere dia i els desconeguts (o no) que dormen a l’altra banda de la paret de casa nostra.

Els pòstits del Senyor Nohisoc, de la Tina Vallès ens convida a explorar què passa a la porta del veí. Aquest llibre és un petit miracle, a on la literatura creix en espais petits, a on no cal una aventura transoceànica per tenir-nos amb el nas pegat a la pàgina. Pot ser, per això mateix, la Tina i el Senyor Nohisoc van guanyar l’última edició del Premi de literatura infantil Folch i Torres.

Vet aquí que la Clàudia té una nova tasca, i ella, decidida, es posa mans a l’obra sense esperar un minut. Han de buscar un ofici prou significatiu per posar nom a la classe de l’escola. El pare de la Clàudia és forner  i la mare és administrativa. Res que sigui de l’altre mon. En arribar a casa, la petita veu una mica d’enrenou a l’escala, i una bona pila de caixes -totes ben identificades amb un paperet groc i molt bona lletra- i moltes porten com a descripció títols com teatre 1, teatre 2, assaig, novel·la i diccionaris. Serà mestre o escriptor el nou veí? Perquè caixes, mudances, i cadires, taules i una bicicleta només poden dir que algú s’instal·la al pis buit del costat del de la Clàudia Llumeres.

Així comença tot, sense anar molt lluny. Però la cosa encara es posa més interessant. Els pares l’informen a la Clàudia que el nou veí es diu Jacint, ve de Barcelona i treballa a casa. I és un vell amic del seu tiet.

Les ganes de saber-ne més es desperten dins la petita com un petit tsunami i en Jacint i la Clàudia no comencen amb bon peu, després de picar amb insistència la porta, en Jacint li passa un pòstit dient “no hi soc”. I ella, ràpida li torna la jugada: “jo sí hi soc” però, la Clàudia tornarà a rebre el seu missatge corregit amb color vermell: “jo sí que hi soc”.

I podria passar-me línies i línies explicant-vos amb delit tota el que continua. Només us deixo les preguntes que van anar sorgint a casa a mesura que el mitjà de casa nostra feia la lectura: de què treballa en Jacint? Per què els grans sempre corregeixen els petits? Està de mal humor sempre en Jacint? Què li passa? Per què va deixar la ciutat per anar a viure al poble de la Clàudia? Pot ser que els grans estiguin tan tristos que no tinguin ganes de sortir de casa? El Jacint plora a les nits? Per què la Clàudia continua volent saber coses d’aquest veí? Al final, quin nom portarà la classe de la Clàudia? Com és que un escull tal o qual feina? I sí, així fins al infinit i més enllà. I aquestes preguntes van ser compartides per totes les bicicletes lectores que a més van tenir la sort de poder parlar amb la Tina i poc a poc treure l’entrellat.

Quan un llibre desperta preguntes estem davant d’una lectura que marcarà un abans i un després. Segur! I quan la canalla va descobrint les respostes, a mesura que llegeix, o que les comparteix entre iguals, us puc assegurar que el cuc lector està d’allò més feliç.

I insisteixo, tot això sense sortir del replà de casa. La Tina ja ho té això, tramar històries d’escales (penso en Maic -2011, Baula), obrir-nos la porta al dia a dia familiar (penso en la memòria de l’arbre -2017, Anagrama) o posar-nos un mirall amb les situacions que molts vam viure en algun moment (penso en un altre got d’absenta -2012, Labreu Edicions). És la màgia de les paraules de la Tina, que de parlar mirant als ulls als infants en sap, i molt.

A més si a una bona història afegim unes il·lustracions ben fetes, que acompanyen el text, que et fan estar en aquell replà i que dibuixen una Clàudia tal i com te l’imagines, tot és rodó. En Christian Inaraja ens regala uns espais a on poder llegir imatges, on poder recórrer tot el que s’amaga i encara buscar més significats.

I l’edició, curosa, neta, feta a la mà de les lectores i lectors, ja és la cirereta del pastís.

El dia del club de lectura vam amagar en una petita capsa de fusta unes quantes paraules, va ser el regals de les nenes i els nens del club de lectura per la Tina. Jo li dec la meva, fins avui. Tina, per la teva col·lecció de paraules, aquí te’n deixo la meva: Compartir

I pel Jacint li deixo, de ben segur, unes quantes errates, que amb el seu bolígraf vermell podrà corregir ben a gust.

–> Els pòstits del Senyor Nohisoc. Tina Vallès. Il·lustracions de Christian Inaraja. Edita La Galera

Tina Vallès i Christian Inaraja

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s