L’última grua de paper

Els dissabtes son dies especials. Dos dissabtes al mes, 4 grups de clubs de lectura. Aquests dissabtes son dies de festa major.  Sense cap mena de dubtes, una de les injeccions d’oxigen, energia en vena, salut i joia de llegir.

Amb el club de lectura, la Família Al·lots, per noies i nois que fan entre 6è i 1rEso, a partir d’aquest any fem la tria compartida. Escollim el llibre que llegim i comentem a partir de les seves lectures (i també les seves inquietuds).

Al mes de març vam compartir el llibre l’última grua de paper, a proposta de l’E. -Per raons d’estricta confidencialitat entre mediadora i lectores i lectors, no puc dir quin va ser l’argument per recomanar-lo-.

I va ser un encert. Aquest petit llibre recorre dues històries en el temps i ho fa amb dos estils diferents. I comença així:

“Nosaltres,

            tots,

            som històries.”

I la veu que comença el llibre és la de Mizuki, qui fent servir el vers lliure, ens posa a l’any 2018, al Japó i és qui comença a recuperar la història, aquesta que som tots nosaltres. Recordo quan feia la carrera que a mi m’agradava separar la Història, amb majúscula com la universal, general, si voleu, la oficial, de la història, amb minúscula, la història petita i particular amb nom i cognoms que donen sentit i omplen el relat. A mi sempre em va interessar la segona… i crec que per això m’agrada tant llegir.

Tornem a la Mizuki. L’avi s’està fent gran i sap que hi ha una culpa, un dolor, una ferida que el rosega, que fa que senti un buit que fa mal, que el deixa sense aire, però que d’alguna forma necessita explicar, ara que la vida ja ensenya el senyal de la meta.

I així saltem al 6 d’agost de 1945, a Hiroshima, quan l’avi, l’Ichiro, està a punt de fer els divuit anys. I la narració deixa de ser vers lliure. I aquest narrador en primera persona, l’Ichiro, ho fa en narració convencional.

Els i les lectores amb unes canes i algunes arrugues visibles, només llegir 1945 i Hiroshima ja saben que passarà, el 6 d’agost a les 08.15 la bomba Little Boy va ser llançada des de l’avió Enola Gay. Això és un fet de la Història.

El que ens explica l’Ichiro, forma part de la història. Ell, era a casa del seu amic Hiro. Van veure passar un avió i després, després el silenci, la destrucció, el caos. Amb Hiro molt malferit surten a veure que està passant, i decideixen anar a l’escola a buscar a la germana petita del Hiro, la Keiko. Hiro no podrà resistir i li confia a la petita al seu amic. Però el jove Ichiro no podrà complir la promesa, o ell és el que pensa. Perd a la petita Hiro en anar a demanar ajuda. Era o morir tots dos o intentar viure tots dos. L’Ichiro recorda arribar a l’hospital i més tard despertar a Tòquio. I la petita? Li va fallar, la va abandonar, i aquesta és la ferida que no li deixa respirar, i ara, al final dels seus dies, és tan pesada que no li deixa espai a acabar de viure en pau.

Recordant la Sadako, diuen que qui fa mil grues de paper, podrà demanar un desig i que aquest es faci realitat.

Les grues aniran acompanyant la cerca de la Keiko. Mai no la va deixar de cercar però no sempre les coses son senzilles.

El final del llibre recuperem la veu de la Misuki i el vers lliure. I mou i commou el final. I així ens va passar a totes i tots.

Aquesta història ens va permetre indagar en les promeses, en el sentit de l’amistat, en com jutgem i com ens jutgem, en les guerres, en si hi ha bons i dolents (podríem resumir si tots els nord-americans eren els dolents i tots els japonesos eren els bons), on queda la individualitat en un moment així. En els extrems i els límits. En poder parlar, en poder explicar, en respectar, en silencis. En grues. En l’agraïment. Vaig llegir en veu alta les dues primeres pàgines de les gratituds de la Delphine de Vigan (traducció de Jordi Martín Lloret, edita 62).

Va ser una hora en que tot es va detenir. En que la conversa va ser generosa i respectuosa, i en la que vaig poder ser testimoni privilegiat de com pensen aquest grup de joves, i en el més important d’aquell dia, en com s’escolten.

Llegir amb ells i elles, parlar amb ells i elles és un regal i un aprenentatge enorme. En silenci, un convido a fer-ho. Llegir amb elles i ells, xerrar amb elles i ells i llegir el que a elles i ells els mou i commou.

Per tancar la trobada vam intentar fer unes grues de paper i amb un resultat poc polit -és cert que sense poder fer-ho a sobre d’una taula, la cosa es complica, per això els vaig fer un petit vídeo que poder veure aquí, i els vaig convidar a escriure un gràcies a la grua.

I gràcies Mizuki per recuperar, amb la teva veu, la història de l’avi Ichiro. Gràcies, Kerry Drewery per fer ficció amb una història que en podria ser real. No cal saber que no va passar el que hi ha dins fil per randa per creure en una història. I gràcies Combel, per ajudar-nos a posar llibres com aquest en mans dels lectors i de les lectores.

El meu gràcies és per la família Al·lots.  Gràcies per deixar-me ser part de la vostra vida.

—>L’última grua de paper. Kerry Drewery. Traducció d’Aurèlia Manils. Edita Bambú.

L’autora Kerry Drewery

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s