Jugar llegint o llegir jugant
Hi ha tardes que es fan llargues i que sembli que costi arribar a l’hora de rentar les dents, llegir un conte i anar a dormir, i aprofitar el silenci de la nit per continuar treballant o simplement, estirar-se al sofà a mirar com a poc a poc es van apagant les llums dels edificis de l’interior d’illa.
Aquestes tardes llargues, a on els dits van més ràpids que el cap i el treball s’acumula, normalment hi ha una frase que es repeteix entre els al·lots de casa nostra: “m’avorreixo” i ja saps que han fet els deures, buidats cinc cops la motxilla, mirat i remirat l’agenda a veure si tots els deures estan fets, han pintat amb tots els colors que han trobat per casa i s’han barallat per qüestions que no tenen sentit i han berenat mínim tres vegades. I tu, l’adult a càrrec no pot aixecar el cul de la cadira per anar a jugar amb ells.
Podem ser múltiples les opcions per evitar la tercera guerra mundial i el zafarrancho major al menjador de casa, la que cadascú pugui trobar i sóc incapaç d’emetre un judici de valor sobre quina opció tria o troba cada família.
Un dilluns pel matí, l’Helena i l’Alberto van passar per la llibreria per xerrar de les novetats de Kalandraka i com sempre, de forma generosa i desinteressada, em van deixar 1 exemplar de cada llibre per remenar, mirar, remirar i després poder compartir a la llibreria i a la feina llibretera.
Un dels llibres va anar, de seguida a la motxilla, per portar-lo a casa aquell mateix dia. A vegades, d’altres llibres queden a la llibreria i amb la Chus els anem comentant o se l’emporta ella o jo i després compartim les lectures.
Aquell mateix dilluns, però a la tarda, tot es va girar, la canalla es va afartar, el nivell d’avorriment creixia amb la mateixa intensitat que els meus dits acabaven una feina que havia de lliurar com a molt tard al matí següent.
Va arribar el crit de no podem més i estem molt farts, ja no sabem què podem fer, jugar, construir o destruir.
I dins del meu cap, una petita llumeta es va encendre: el llibre. Vaig agafar aire, i vaig dir: “obriu la meva motxilla, hi ha un llibre nou que pot ser us agradarà”. Era el pla Y, el pla Z ja sabeu quin és.
I de cop, la casa es va omplir de silenci. Semblava que l’únic soroll que habitava la dolça llar era el de les tecles de l’ordinador. Vaig parar atenció al que podia estar passant en territori infantavorrits, i de cop els escolto comptar, 2, 4, 6, 8, 10… Aquí hi ha d’haver dos tigres, un esquirol, un ratpenat, un ànec, una cabra, una vaca, un ratolí…
I un altre cop el silenci, i un si mira, gira el llibre, mira el blanc, mira aquell verd, aquí hi ha un ull… i silenci, i torna a comptar fins que un d’ells diu, mira, aquí sota, hi ha números, clar, el número de pàgina…
I un llistat d’animals un altre cop… i també els sorolls dels animals i un anar i venir pel passadís, llibres amunt que arriben al centre de la batalla que ara és un bosc i una nena i un nen que ara ja son experts en animals.
Ja van passar uns quants dies des d’aquella tarda, i el llibre encara dona voltes de la taula a la tauleta, passant pel sofà, el terra i l’habitació dels petits. L’adolescent, de tant en tant, entra i surt del bosc. Aportant dades, imaginant a quin país es poden trobar els paisatges o si tal animal és originari d’un lloc o d’un altre.
A vegades, només cal obrir un llibre i llegir jugant o jugar llegint.
El llibre que havia dins la motxilla i que encara no té lloc a la nostra biblioteca és Ocultos en el bosque de Mitsumasa Anno (que vam saber que ens va deixar el nadal passat). Un llibre sense paraules, amb una porta d’entrada, dos infants que entren al bosc, i després, tot un món per descobrir. Ara ja estem en el moment de fer històries a partir de les imatges. Un comença amb un animal trobat i l’altre continua explicant què hi podria estar passant o haver passat o passarà en un futur immediat o molt llunyà.
El llibre de Mitsumasa té ni més de menys que 43 anys, es va editar per primera vegada l’any 1977, i segur que molts infants que ara son adults lectors i molts adults que ara son avis lectors van gaudir del plaer indescriptible de endinsar-se en un bosc ple de literatura en imatges per descobrir.
Gràcies, família Kalandraka, per recuperar llibres com aquest, llibres que omplen tardes d’avorriment amb joc i lectura.
–>Ocultos en el bosque. Mitsumasa Anno. Traducción Gabriel Álvarez Martínez. Edita Kalandraka
Al·lots llegint 