La casa de Mango Street

“La casa de Mango Street és nostra i no hem de pagar lloguer a ningú, o compartir el pati amb els veïns de sota, o anar amb compte de no fer gaire soroll, i no hi ha un amo de l’edifici que piqui al sostre amb una escombra. Però, tot i això, no és la casa que ens pensàvem que tindríem.”

Sandra Cisneros. La casa de Mango Street

Fa dies que només penso en l’Esperanza, i en Mango Street. Fa dies que les olors em transportem, que tanco els ulls i per la finestra de la cuina puja un soroll, el crepitar de l’oli calent, un flaire anisat i un petit núvol de farina. Em frego els ulls, i la nit només em porta el silenci i les últimes llums que s’apaguen. Mango Street m’acompanya, feia temps que un llibre no m’acompanya així.

Baixo al carrer i a la cantonada crec esbrinar a la l’Esperanza, la Lucy, i la Rachel i la bicicleta que totes tres comparteixen. O els arbres, mig despullats, apagats i a estones morts d’aquell carrer.

Fa dies que em vaig comprar una planta, com una que tenia la meva iaia. Aquelles caramboles del destí fan que la meva filla i ella comparteixin data de naixement, d’alguna forma estan lligades per un fil invisible, una besàvia i una besnéta. I penso en que ella no porta el nom de la meva iaia. I l’Esperanza m’inunda el cos, i em recorda que ella no està còmoda amb portar el nom de la besàvia. Esperanza, un nom tan llunyà en un país tan diferent.

Faig un esforç de memòria, aquella que intentes mantenir quan ja no vius al teu país de naixement, i mai no saps quin és el límit de ser o no ser d’un lloc, i clar al meu cap arriben imatges dels pares de l’Esperanza. Com llegiran el seu origen els meus fills? De quin lloc es sentiran part? I jo, de quin lloc sóc?

Poder passejar per Mango Street de la mà de l’Esperanza és com transitar l’adolescència, més o menys pertorbadora de cadascú, en temps present, passat immediat o passat remot. Trobo que és una pena no haver descobert la Sandra Cisneros abans. O no, potser ara és el moment de trobar-la i gaudir-la i fer-la arribar allà on el cor et porta.

Per mi, Sandra Cisneros era un nom en un llistat de les referents de la literatura xicana, aquest moviment literari que neix a finals dels 60 a Estat Units, amb grans veus femenines. Alguns catedràtics diuen que literatura xicana és com dir literatura de les dones nascudes a Estat Units de procedència mexicana. Ara, és una veu que sona i ressona al meu cap i em dona ales al pensament, al sentir, al fer.

La casa de Mango Street, en aparença, és un llibre senzill. Un recull de relats curts articulats per la veu narrativa de l’Esperanza, una adolescent que no es troba a gust en el seu cos, ni a la seva casa, ni l’agraden els seus cabells, ni l’entorn, ni res. I posaria en negreta en aparença. La casa de Mano Street se’t va ficant dins de l’ànima lletra a lletra, poc a poc, amb calma, sense presses. I ens regala un relat ple d’ombres i algunes llums, i que ens permeten veure el mon amb els seus ulls, els silencis, el masclisme, les diferències, la discriminació i per sobre tot, les ganes de sortir de Mango Street, les ganes de tenir la seva pròpia casa, ella sola, ella i el seu mon.

Un llibre que obre caps, ulls, portes i finestres, que ens porta a reveure la nostra pròpia realitat i a pensar si aquells somnis i pensaments adolescent son realitat quan ens fem adults, si ens vam trair pel camí, si vam poder tirar pel recte, si la vida ens ha posat molts o pocs revolts. Tot en 150 pàgines. I en un llibre editat amb molt de gust, amb mimo, a on obrir el llibre i visitar les guardes ja et situa a Mango Street. De principi a final, sempre som a les voreres de Mango Street.

Les il·lustracions de Núria Solsona son delicades, a llapis, sense color, però amb una mirada atenta al text. Per moments, et quedes allà, mirant voleiar els cabells de l’Esperanza, o observant aquells quatre arbres esprimatxats a on cap ocell vol anar a buscar refugi.

I la traducció de la Míriam Cano és deliciosa, com anar en bicicleta pel text, amb aquella sensació que no hi ha distàncies entre el text original i aquest text traduït.

Llibres així es celebren. Apostes com aquesta haurien de ser motiu de capçalera del telenotícies.

De moment, és motiu de recomanació de la lijbrera, que es sent despullada davant del text, com si una radiografia de la seva ànima acompanyi cada llibre que marxi amb el seu lector. Jo em quedo mirant per la finestra, jo continuo mirant el carrer, i aquella casa de Mango Street.

–>La casa de Mango Street. Sandra Cisneros. Traducció Míriam Cano. Il·lustracions de Núria Solsona. Edita L’altra tribu.

Sandra Cisneros. Fotografies agafades de la seva web.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s