És una alegria rebre un àlbum com la lluna no és de ningú de Tobhy Riddle, traducció de Marina Espasa i editat per Babulinka Books.
Obrir-lo i quedar-te gairebé una hora passant pàgines, llegint text i imatges, anar a buscar allò que no entès i també tenir la sensació que hi ha moltes coses que no pots controlar, que se t’escapen, que no acabes d’entendre, que et genera preguntes.
Dissabte passat, al jardí del Seminari, el club de lectura Llegim amb Al·lots, un grup meravellós de dones adultes que ens reunim al voltant de la literatura infantil i juvenil, el vam anar descobrint plegades. Vam fer l’experiència com la que feia l’any passat amb els ocells lectors. Elles no coneixien l’àlbum que anàvem a llegir (la qual cosa genera una feina més gran de preparació i per elles un desavantatge, ja que no van tenir temps per preparar la lectura i juguem amb les primeres impressions). Però és una forma de tertúlia literària que a mi m’encanta. L’experiència ens va quedar aixafada per la primera onada de la pandèmia i sort vam tenir, dissabte passat, que sota el cel seré i assolellat, ho vam poder fer.
De què va el llibre? La ciutat com a rerefons. Dos protagonistes, en Clive que és una guineu (i ja ho sabem les guineus son de les poques criatures salvatges que poden sobreviure amb èxit a la ciutat) i en Humphrey, un ase, a qui les coses no li van del tot bé. Un sobre misteriós, una sessió d’òpera i per un moment, aquella sensació que la ciutat és tota seva. Sembla molt senzill, oi?
I ara, comparteixo amb vosaltres totes les pistes que vam anar desgranant mentre fèiem la lectura en veu alta.
*Vam començar preguntant-nos només mirant la coberta, de què aniria aquest àlbum?
*Vam inspeccionar portada i guardes, esperant obtenir una mica més d’informació
*Primera doble pàgina de la història: Tot l’imaginari al voltant de la guineu (què representa, per què, quines guineus LiJeres coneixem, que ens ve al cap quan pensem en una guineu). I llegint la il·lustració, al costat de la finestra oberta a on el gris de la ciutat ho ocupa tot, trobem que en Clive té un quadre de Van Gogh. I no qualsevol Van Gogh, sinó Camp de blat amb xiprers (1889, i que actualment es troba al MOMA de NYC). Aquest quadre, Van Gogh el va pintar quan estava voluntàriament ingressat al manicomi de Saint-Remy i el considera un dels seus millors paisatges. Obrir aquest fil ens va portar a moltes reflexions.
I hi ha un detall molt petit, a la pila de llibre del costat del sofà d’en Clive n’hi ha un de Snoppy, el gos d’en Charlie Brown creat per Charles Schulz.
*Vam parar atenció a un detall, en Clive té cognom, Prendergast i aquí jo tenia una altra clau gràcies a aquella lectura pausada al costat del llibre del Gombrich, Breve historia del arte, i de l’ordinador. Prendergast és el cognom d’un pintor postimpressionista canadenc, Maurice Prendergast que va viure entre 1858 i 1924.
*En Clive treballa a una fàbrica, i us deixo el text del llibre “No sap què hi fabriquen: només encaixa les mateixes dues parts una vegada i una altra”. El text sol és molt potent, però si afegim que a nivell visual es fa referència a Temps Moderns, la pel·licula de 1936 de Charles Chaplin ja us podeu imaginar el altre fil que s’obre. Crítica al capitalisme? Crítica a la ciutat?
*Ara entra en Humphrey en escena, ja el nom d’aquest ase obre un imaginari molt concret també relacionat amb el cinema, però, trobem que mentre Clive té nom i cognom a la ciutat, el pobre Humphrey no, només té nom.
*I ara, ja al nus del llibre tenim un meló per encetar que dóna gust. “Un dia, en Clive va sortir a buscar el seu amic. El va trobar sota l’estàtua d’un gran conqueridor.”
A nivell d’imatge la postura del conqueridor ja diu molt de sí, però al peu de l’estàtua trobem una inscripció en llatí, Ad Astra per aspera, que en una traducció casolana acreditada per 4 anys de llatí a la universitat, dóna per resultat una cosa com Cap a les estrelles a través de les dificultats. Oh! Hi ha una frase de Sèneca el jove que ens porta a aquesta, non est ad astra mollis e terris via: no hi ha camí fàcil que vagi de la terra cap a les estrelles. Clar, el per què ho creieu, ens va portar a tocar la filosofia amb la punta dels dits.
*En Humphrey té una bossa al seu costat i a la bossa hi ha un llibre. I no és qualsevol llibre, és Fulles d’herba de Whalt Whitman. -el podeu trobar en català en un magnífica edició de 1984, traducció de Jaume Pons Alorda-. No és un poemari més, Fulles d’herba conté no només el conegut “Oh captain, my captain” tot homenatjant a Lincoln, sinó el poema Song of myself, que és molt més que una declaració d’intencions.
*I a la bossa, hi ha un sobre que en Humphrey no s’ha menjat, blau, radiant, preciós, que amaga un entrada per anar al teatre.
*L’actitud de tots dos davant de l’art és diferent. Per què? Quines parts de la nostra ànima mou l’art i la cultura? Com ens omple?
*Un cop acabada la funció, què els cura? Què els canvia? I quin paper ocupa ara la ciutat?
*El final és una punyalada al cor. Què desperta en cadascú de nosaltres aquesta il·lustració final? Què els passarà d’ara en endavant? Qui pot desxifrar el que els espera?
Així arribem al final del llibre. Així, amb calma, el podem anar descobrint, com una matrioska que amaga secrets dins seu. Un àlbum com La lluna no és de ningú és un veritable tresor. I per això, aquesta lectura ens omple l’ànima. En aquest dies a on tot queda en qüestió, a on es limiten les activitats culturals (després de tots els esforços fets, seguint totes les recomanacions i més), a on ens prohibeixen la transmissió de la cultura i, en particular, es torna a castigar als infants, és més que necessari. Perquè la cultura ens omple, ens significa, ens aporta, ens fa ser crítics, ens obre tot un món de possibilitats, de vides per viure i de situacions per descobrir, a on vivim a la pell de l’altre. Avui, més que mai, ens cal la cultura.
–>La lluna no és de ningú. Tohby Riddle. Traducció de Marina Espasa. Edita Babulinka Books
Al·lots llegint 