Parar quiet és un repte. Esperar, un altre. El compàs d’espera, un impossible. Estic en mig de la tempesta perfecta i encara no he après.
Durant el confinament, el que ens va robar el mes d’abril i el Sant Jordi i les abraçades, vaig tenir dies de tot: de fúria, d’angúnia, de nervis, de riure fluix, de llàgrimes, de por, i a vegades de tot en l’espai d’una hora. Segur que és una sensació compartida per molts, de mida gran, mitjana i petita.
Dues coses encara m’acompanyen en aquest temps d’espera i incertesa, una playlist compartida de jazz que construïm amb un amic estimat, amb qui l’amistat es fa cada vegada més forta afegint notes musicals, i un llibre.
El llibre el tinc sempre localitzat. Les i els que em coneixeu ja sabeu que sóc molt desendreçada, amb mi Marie Kondo es donaria per vençuda. Però aquest llibre sé en tot moment a on trobar-lo.
I aquest llibre no és un altre que L’Ànima perduda. Fa dos anys ja l’havia fullejat a Montreuil, però, sense saber per què no el vaig comprar. I al voltants de nadal, Thule, amb el seu gran editor, el Jose, el van publicar en català i castellà. Només descobrir-lo el cor em va donar un salt, però no va ser fins el moment de no poder mourem lliurement quan em va trasbalsar.
I, per què? Us preguntareu. Per tot el silenci que envolta el llibre. La dupla Olga Tokarczuk, Premi Nobel del 2018, i Joanna Concejo és autèntica meravella. Formen un àlbum que trenca tots els esquemes. A l’inici del llibre ens trobem gairebé tot el text sencer, que gira al voltant d’una idea: avui en dia vivim massa ràpid, anem de bòlit amunt i avall i l’única cosa que provoquem és que les nostres ànimes no ens atrapin, no ens acompanyin. Tal i com li passa, un bon matí a en Jan, que al mirar-se al mirall no es reconeix. La seva ànima estava tan lluny, que ell ja no era ni ell ni res. I marxa a una caseta al límit de la ciutat, s’asseu a una cadira i no fa res més que esperar i esperar.
A partir d’aquí, el text és casi inexistent per donar pas a unes il·lustracions que ho diuen absolutament tot, que et demanen una pausa, obrir la finestra, deixar entrar la llum del sol i el vent, buscar una cadira còmoda i seure-hi a mirar, a llegir imatge.
Us puc ben assegurar que la respiració es fa més lenta, que els ulls s’obren per captar tots els racons de les il·lustracions i, per una estona, restar quiets, a l’espera de la nostra ànima mig perduda.
Aquest àlbum és un petit miracle, un espai per refugiar-te, un cau calentó a on esperar. I en aquests dies rúfols, estranys, incerts, crec que no puc fer res més que recomanar-vos aquesta lectura.
Cada nit, un cop que la casa queda en silenci, els nens ja dormen, l’ascensor no grinyola i les llums es comencen apagar, vaig a la cuina i obro la finestra, poso la ràdio, penso en el dia present i en el dia que vindrà, i, en silenci, crido a la meva ànima, no sigui cas, que amb tant soroll, s’hagi perdut.
–>L’ànima perduda. Olga Tokarczuk i Joanna Concejo. Traducció Xavier Farré Vidal. Edita Thule.
Al·lots llegint 