1 d’abril
No tinc ganes d’escriure. No tinc esma per posar-me a pensar com estic. Quina bajanada escriure un diari, si us plau. A més d’estar tancat t’he d’explicar què en sento o què en penso, si amb prou feines puc aixecar-me del llit i posar-me una roba diferent al pijama.
No sé si demà hi tornaré, tot i que diuen que, a poc a poc, m’aniré trobant a gust.
Apa, quina merda de dia.
M’imagino a mi mateixa adolescent en mig d’una situació com aquesta i segurament això és el que escriuria si una llibretera posa com a proposta aprofitar el dia 1 d’abril per començar un diari personal.
Avui, 1 d’abril, dimecres, us porto la re-re-Lectura de Duna, diari d’un estiu de Muriel Villanueva, amb il·lustracions del Ferran Orta i editat per Babulinka Book.
Molts joves lectors ja la van llegir i aquesta campanya de nadal van continuar descobrint què és de la vida de la Duna gràcies a la publicació de Dunes, diari d’un altre estiu.
Fem una mica de memòria, a Duna coneixem a dos personatges que per mi, ja han passat a ser dos imprescindibles: la Duna i en Max. Durant aquest primer estiu comencem a gratar, suaument a la seva vida. La Duna passa per primer cop un estiu a casa de l’avi Ignasi sense la mare que és de viatge no sabem ben bé amb qui. Allà a més de viure amb l’avi, comparteix la vida amb la seva germana gran, la Lia literata i la seva germana petita, la Gal·la galeta. I serà l’estiu de moltes primeres vegades, l’estiu de la seva primera regla, l’estiu de descobrir per primera vegada la feblesa i el dol de l’avi, la primera vegada que un noi li fa un petó. Aquest noi, el Max és l’altre pilar. El Max i els seus silencis, el Max i el seu secret.
Duna, com a llibre a més ens permet un exercici meravellós. Duna, com a protagonista, ens explica la seva història a partir d’un diari que li “exigeix” escriure el seu mestre, en Manel. I que nosaltres, lectors, anirem passant des del dia 1 fins al 31 d’agost. I allà no només descobrim la seva història, el seu dia a dia, sinó que veiem, com per un espiell, com ella va gaudint de l’escriptura. Una escriptura que neix del neguit del deure de fer una cosa, que parteix de les no ganes d’escriure i d’explicar què coi li passa.
I és això, estimats i estimades joves la meva proposta. Escrivim des del neguit d’aquest confinament, des del neguit que res no tornarà a ser igual. Des de la nostra petita part del mon.
Jo ja he començat. I segurament vagi escrivint, aquest diari del mes d’abril. Va, som-hi. Per un moment, anem a veure quin batibull ens passa per dins i, a raig, ho posem per escrit. Curt, llarg, a mà, en un arxiu al word, en fulls perduts i reciclats, en un petit quadern. A poc a poc, ens anem despullant només per nosaltres, només pel fet d’intentar mirar cap endins
Al·lots llegint 