L’enemic

“Hi ha una guerra

Es veu un lloc que és com un desert…

…amb dos forats.

Són enemics.”

L’enemic. Davide Cali i Serge Bloch. Takatuka

Abans que res, celebrem que Takatuka hagi tingut el valor i l’empenta per tornar a posar en circulació un llibre com aquest. L’enemic sempre és vigent, necessari i valuós. És una alegria tornar a tenir el llibre a les mans i poder-lo fer arribar a els al·lots i al·lotes.

Però vinc d’un silenci llarg. Com cada any, l’arriba del drac i la posterior ressaca a on sembla que mai més tornarà a créixer la gespa, va ser dura. I llarga. I inesperadament dolorosa després que uns lladres -i no, malauradament res a veure amb els nostres bandits estimats d’Ungerer- que no estaven convidats a casa nostra van decidir entrar-hi, i fer mal.

Dies després, i encara amb el neguit al cor, obro l’enemic, només per tornar a llegir. I em trobo, un cop passada la portada, amb una primera frase que em va fer pensar i posar-me a escriure -uns quants dies després-: “L’enemic hi és, però mai no el veig”.

Enemics, forats, esperes, pluges, manuals d’instruccions per reconèixer l’enemic i voler matar-lo, algun tret, un fusell, fam, set, una fugida, una bèstia, camuflatge, i un missatge. Aquestes paraules claus podrien descriure l’argument del llibre.

Però, què passa amb les capes de lectura? Què ens passa al llegir l’enemic? O més ben dit, què em passa pel cap en tancar l’enemic?

La capacitat simbòlica dels infants és altament superior a les del adult, per contra, la capacitat de profunditat i de comprensió lectora es va desenvolupant i podríem afirmar, de forma molt ràpida que els adults fem una comprensió lectora gairebé perfecta. Però sembla que ens hem d’oblidar de com llegir la imatge i de com fer de la lectura un símbol. Recordeu quan jugàveu a indis o a lladres? Fruit del joc simbòlic, i aquest llibre és una porta oberta al joc simbòlic (com ho és la caputxeta o els clàssic, parlem d’arquetips i no de estereotips, però si us interessa aquí us deixem l’enllaç del programa Terrícoles a on la sàvia de la tribu, la Teresa Duran en parla).

Però tornem a aquestes capes de lectura i obrim el cap i cor i llegim com adults amb ànima d’infant. Mentre l’enemic m’entrava per la retina, pensava, i si l’enemic som nosaltres mateixos? I si al llibre no hi ha dos personatges, sinó un de sol, només un, qui és aquest enemic? A on s’amaga? A on l’amaguem? I si l’enemic som nosaltres, qui és el general que no lluita però m’envia a lluitar a la guerra? Quina és aquesta guerra? Quina és la meva guerra?

L’enemic, ell i jo, o jo i ell, o la mateixa persona. Som nosaltres el pitjor enemic que tenim? I a la fi, què és un enemic?

Diuen que la literatura infantil és un gènere ximple, o simple, o senzill. Encara ho creieu?

Les preguntes, fonamentals per obrir el joc filosòfic, tot i que sigui amb el mirall. Oh, i si l’enemic és aquell que em mira des del mirall, què passaria?

Aquest dies foscos, l’enemic m’ha habitat amb molta força, em va fer dubtar de tot, de mi, de la feina, del projecte, dels somnis, de la lluita. I el nus es va anar desfent en enviar-me un missatge, que va arribar en forma d’abraçada, d’un petó, d’un somriure. L’enemic s’ha fet petit, però sé que té un cau, no gaire lluny de mi.

Tota aquesta reflexió s’amaga en 32 pàgines, en un text que pot ser no arriba a les dues planes senceres, i en un munt d’imatges que el Serge Bloch construeix amb senzillesa genial.

Tot això dins d’un àlbum il·lustrat. Tot això dins d’un llibre. Tot això dins meu. Tot això també és l’enemic.

–> L’enemic. Davide Cali i Serge Bloch. Traducció Pere Comelles. Primera edició 2008, segona edició 2019. Imprès a Novoprint. Edita Takatuka

–> El enemigo. Davide Cali y Serge Bloch. Traducción Patric de San Pedro. Primera edición 2008, segunda edición  2019. Impreso en Novoprint. Edita Takatuka.