L’illa de l’Abel

(Article publicat originalment al Què Llegeixes?)

“A primers d’agost del 1907, el primer any de casats, l’Abel i l’Amanda van anar a fer un pícnic al bosc dels afores del poble on vivien. El cel estava cobert de núvols, però l’Àbel va pensar que tindrien el detall de no descarregar un dia que la seva dona estimada i ell decidien sortir d’excursió.”

L’illa de l’Abel. William Steig. Traducció Xavier Pàmies. 2018. Blackie Books

He de confessar que jo no sabia el poder que tenia en William Steig sobre la literatura. L’havia vist citat en cànons d’allà i referenciat aquí perquè Libros del Zorro Rojo havia traduït i editat el seu Shrek l’any 2012 (llegiu el llibre, i després torneu a mirar la pel·lícula).

Fa dos anys, a les jornades dels laboratoris de lectura de la Biblioteca Roca Umbert que organitza la Glòria Gorchs, l’Ellen Dutie -filòsofa, autora i especialista en LIJ- ens va proposar, en el marc de les xerrades entorn de la pregunta filosòfica, la lectura d’Steig i la posterior moderació treballant la filosofia a partir dels àlbums. L’exemple de l’Ellen era a partir de la lectura en veu alta de Silvestre i la pedreta màgica. No només em vaig meravellar de com es pot treballar la pregunta filosòfica i de les seves brillants reflexions, sinó que en el mateix moment vaig caure retuda als peus d’Steig.

La publicació d’Irene la Valenta i Doctor Soto, dentista d’animals amb traducció de Kiko Amat de l’editorial Blackie Books, em va fer literàriament feliç. Però uns mesos més tard em va arribar a les mans aquesta Illa de l’Abel: més llarg que els dos anterior i fora de la zona de confort de l’autor, que es troba com un peix dins l’aigua amb l’àlbum il·lustrat. Aquesta narrativa val les seves pàgines en or.

La història sembla senzilla: l’Abel i l’Amanda celebren un pícnic quan de sobte els núvols amenaçadors descarreguen amb força. Es refugien en una cova amb d’altres animals i l’Amanda surt a l’entrada de la cova per veure una cosa. De cop, bufa el vent i el seu mocador de gassa surt disparat. L’Abel, en un acte heroic, corre a agafar el mocador però cau per un precipici, una cascada, una riuada i es passa gairebé un any en una illa, sol, sense ningú, lluny de la seva estimada, tot per salvar un mocador de gassa (que no deixa anar en tota la seva aventura). Un any intentant travessar el riu amb 3 barques, 2 ponts i 1 catapulta. I res. Què complicat sortir d’allà! Rep la visita d’un estrany mussol, d’un amigable gripau. I… i no us puc desvelar com acaba.

I ara podeu pensar, aquesta noia ha embogit. Com diu que el llibre val les seves pàgines en or?

Espereu, que els temps calmats son els temps encertats i cal que tinguem temps per llegir, per gaudir i per compartir.

L’illa de l’Abel ha estat la primera lectura del club de lectura “Llegim amb al·lots”. Un dissabte al mes, un grup d’adults -sí, tots tenim més de 18 anys- llegim LIJ. Se suposa que jo sóc la moderadora del club, però entre tots fem la lectura i els comentaris. Vaig començar la sessió presentant Steig i explicant el meu amor per l’escriptor nascut al Bronx l’any 1907 i que va morir a Boston l’any 2003. L’illa de l’Abel es publica per primera vegada l’any 1976.

I mentre l’anàvem fent petar, els demano permís per parlar del que va passar aquest dissabte.

A tots ens va agradar moltíssim la lectura, el terreny literari per on es mou l’autor.  També vam destacar la magnífica traducció de Xavier Pàmies -acurada, sonora, rítmica, d’aquelles que fan que t’oblidis que estàs llegint una traducció.

Vam destacar l’aparell narratiu, és a dir, res no sobra i res no falta i tot està absolutament mesurat. Si l’Abel té una navalla a la butxaca no és una simple casualitat, sinó que a l’inici ja sabem que el ratolí portava tot el necessari per passar el dia al camp -i sí, a un senyoret burgès com ell, no li pot faltar la navalla.

Aquest tot mesurat, tot pensat, tot ben escrit i narrat, va fer que la tertúlia fos un lloc feliç on comentar literatura. Steig fa literatura, adreçada a nens i nenes, sí, però literatura; no una pastilla amb lletres que et prens i ja s’han solucionat tots els teus problemes presents, passats i futurs com per art de màgia. Crec que sóc prou clara.

L’obra, llegida pels ulls d’un adult, també conté crítica social. Com us deia, va ser escrita l’any 1976, a una Amèrica una mica convulsa per un escriptor del Bronx. El còctel està servit: Steig parla de classes socials quan fa que el seu protagonista expliqui sense cap mena de pudor que ell no treballa, que el manté la seva mare. I que mai s’ha plantejat què sap fer a la vida, senzillament perquè no li cal.

Va ser molt interessant quan M. va posar sobre la taula una qüestió: l’Abel, que és tot un any a l’illa, que passa tota classe d’inclemències, va tenir temps per a la reflexió pausada (quan es troba amb el gripau, que és músic de jazz, pensa i repensa què sap fer per guanyar-se la vida i descobreix que sap esculpir molt bé, que pot ser el camí sigui l’art) arriba a casa seva (spoiler fet) i no triga gens en tornar-se a vestir amb l’americana i tot el vestit i posar-se còmode al sofà. La pregunta que va quedar en l’aire és: no és un reflex de moltes de les vides actuals? Sortim de la zona de confort, ens prometem fer un canvi de vida i no triguem ni 5 minuts en posar-nos una altra vegada el vestit de la rutina que coneixem. Sí, aquesta és la profunditat de la LIJ, de la LIJ de qualitat.

També vam destacar com Steig posa en veu del seu protagonista el valor de la lectura: pot fer foc perquè ho havia llegit en un llibre o troba a l’illa un vell volum de ves a saber qui, que serà la seva companyia durant el llarg hivern. Steig parla de ratolins, sí, de ratolins que deixen petja.

Estàvem com molt moguts tots per la crítica social del llibre i la I., que sempre té la mirada dels nens dins del cor, ens diu: esteu parlant de l’Abel com un adult però crec que l’Abel és com un nen: les seves invencions -les barques fetes de forma compulsiva, com fan els nens al principi i la corda per fer el pont, pensada com quan els al·lots ja saben on volen arribar. I ens va fer adonar de tota la presència del joc simbòlic dels infants al llarg de la novel·la. Sí, joc simbòlic, a la LIJ.

També vam destacar les il·lustracions del mateix autor, i de com ens anticipen o aprofundeixen en tot allò que les paraules no ens diuen. O la mirada de l’Abel quan creua la riba del riu (spoiler fet) que és com una foto de Nova York des del Brookling Bridge o Staten Island. Fotografia i mirada sobre el lloc a on habitem, també presents en aquesta narrativa.

I vam acabar parlant d’aquest any d’Abel a l’illa com un temps per conèixer-se a un mateix, per mirar el seu interior i per intentar resoldre els dubtes de com ens miren els altres. Fa un any que m’he perdut, s’hauran oblidat de mi? I si el relat calla la mirada de l’Amanda i el seu patiment, per què passa això? Si, filosofia, pregunta filosòfica a la LIJ. Tot fent servir la lectura com a suport per desenvolupar un diàleg filosòfic. Això és la literatura infantil i juvenil.

Com un dia em va dir la gran Teresa Duran, mestra i mirall, la LIJ tendeix a la filosofia, si no, no és Literatura.

I tot això, tota aquesta conversa i moltes coses que em deixo, van passar un matí de dissabte a la llibreria, mentre menjàvem les galetes que ens va portar l’E., ens retrobàvem entre petons, abraçades i literatura. Totes i tots els que m’acompanyeu en aquest club de lectura em doneu vida: moltes gràcies, estimats.

I tot aquest rotllo és per explicar-vos com una història senzilla, nascuda d’un mocador de gassa que surt volant empès pel vent, gràcies a un gran escriptor, es transforma en literatura i ens acaba transformant a nosaltres.

Thanks you so much, Mr. Steig!

L’illa de l’Abel. William Steig. Traducció Xavier Pàmies. Imprès a Liberduplex -Barcelona.- 2018. Edita Blackie Books.