(Article publicat originalment al Què Llegeixes?)
“De vegades, em pregunto si no dec ser morta. Però, no, soc ben viva, i el bebè que se’m belluga dins el ventre no para de recordar-m’ho. Soc viva i en Redouane és mort.”
La lectura comença forta, com podeu llegir. Aquestes paraules les diu la Maëlle, una noia de 16 anys que va ser captada pel Daesh, va marxar al Shâm per lluitar al costat dels seus germans, va conèixer al Redouane, un jove francès com ella, captat per Estat islàmic, els seus somnis de combatre l’enemic es van desinflar, es queda embarassada i fugint cap a Turquia, en Redouane mor. Ella continua fugint i ho aconsegueix, però en trepitjar França, la detenen. Ara està en presó domiciliària, ha de passar per comissaria tres vegades al dia i tota la seva vida s’ha vist capgirada.
La Maëlle, ara Ayat, ho ha perdut tot, la seva joventut, els seus somnis, la seva vida trencada en dos, o tres o mil bocins.
A grans trets, el llibre parla d’aquesta realitat, un tema dur i complicat, com una adolescent pot ser captada per Estat Islàmic i quins arguments fan servir per capgirar-ho tot. Un tema poc tractat a la literatura juvenil. Però que és una problemàtica per parlar-ne.
La història del llibre és prou interessant i t’hi capfiques només llegir les primeres línies. Però a més, l’estructura del llibre ofereix al lector un relat construït fent servir diferents veus, anem coneixent què li passa i què li va passar a la Maëlle tot seguint el relat de la psicòloga que l’atén, de la seva mare, de la seva germana, del seu rotllo abans de convertir-se radicalment, d’una companya de l’escola que és musulmana practicant, d’una noia que la veu com una traïdora i que continua al Shâm convençuda del què fa i per què ho fa. Tot encaixa, totes les veus, totes les lectures crítiques possibles, i un espai, no només de lectura, sinó de posterior debat, xerrada, de lectura crítica del que passa, què està passant i per què, sense emetre judicis taxatius, sinó per convidar a la conversa filosòfica sobre un tema difícil, dolorós i que, no ho oblidem, podria passar-li a qualsevol adolescent.
Faktoria K de narrativa s’estrena amb força, aquest títol és el tercer de la col·lecció, i amb valor literari i crític. I això s’ha de celebrar. Com també s’hauria de celebrar la gran feina de traducció d’un traductor i autor de casa nostra, en Pau Joan Hernàndez. Quan tu llegeixes, i no penses que és una traducció, és quan la feina enorme dels traductors està ben feta, tal com passa amb aquest llibre.
L’autor del llibre, el francès Patrick Bard, explica a l’epíleg del llibre per què el va escriure: l’any 2015 va perdre un amic a l’atemptat de Charlie Hebdo i també va conèixer la notícia que la filla d’una amiga seva havia marxat a Síria per unir-se a la gihad. Tot això va provocar que comencés a escriure aquesta història.
Un llibre valent, un llibre que cal llegir, per intentar posar llum en un fenomen nou, per poder entendre el poder de les xarxes i dels missatges contundents i sense cap opció de rèplica que es fan servir. I també per poder sentir veus diferents. Un llibre ple de respecte cap a les religions, cap a totes, i especialment cap a la religió musulmana. No és blanc sobre negre i t’ho dono tot digerit perquè vull que arribis a aquesta conclusió, no. És una finestra oberta al món adolescent, una finestra oberta a un conflicte, a una realitat moltes vegades desconeguda. I una opció per parlar-ne amb ells i elles, amb les famílies, per parlar-ne dins d’un claustre docent. Un llibre que obre moltes finestres. Un llibre ple de literatura.
“No tornaré a ser la Maëlle. Soc una altra persona. Soc l’Ayat. Un nen soldat a qui han robat l’adolescència. Perquè el curs del temps no té tornada enrere. I hem de viure amb això.”
Els ulls se’m van tancar. Patrick Bard. Traducció Pau Joan Hernàndez. Il·lustració de la coberta Adrià Fruitós. Correcció de Tina Vallès. Imprès a Book Print Digital -L’hospitalet de Llobregat-. 2018. Faktoria K de narrativa. Kalandraka
Al·lots llegint 