248 funerals i un gos extraordinari

A la meva nonna i a la meva Lela

De bones a primera no sembla que aquest llibre ens cridi, 248 funerals son mols funerals. Però, els editors de Viena que son bons, i la il·lustració de portada feta per la Mercè López sembla que ens estigui dient, apropa’t!

A mi, la Confort em va arribar tota envoltada d’espígols, i amb una preciosa dedicatòria dels seus editors, la Isabel i l’Enric que tenen el bon costum de malcriar a les lijbreteres, amb l’anunci que el llibre no té pèrdua. I no s’equivocaven…

La Confort Snowberger ve d’una família de molts morts… i no us espanteu, no és cap zombi, senzillament que la seva família és la propietària de la funerària de Snapfinger, Mississipi.

Durant la seva curta vida, ella té 10 anys, ha assistit a 247 funerals. I properament al 248. Però us poso en antecedents: els pares de la Confort, la Joy  que s’encarrega de la floristeria de la funerària i el pare, que és qui s’encarrega de preparar a la gent pel seu últim viatge.

La Comfort té un germà, en Tidings, un noi amb esperit de soldat preparat per lluitar sempre, i la petita Merry, que tot ho diu cantant al son de la melodia de Jingle Bells i a la Confort li diu Fumfort!

A casa seu també hi viuen el besoncle Edisto, que va dinyar d’un vessament cerebral, i la rebestia Florentine, que va morir, 6 mesos després, a l’hort. El funeral de la rebestia és el número 248.

L’Edisto i la Florentine son dos savis de la vida, d’aquells que ho omplen tot, d’aquells que deixen petjada a l’ànima.

Però un moment que hi ha més: la millor amiga de la Confort és la Declaration, a qui va conèixer de molt petita el dia que va morir la mare. Elles són carn i ungla -o ho seran gairebé per sempre.

I també hi ha dos personatges importants: la tieta Goldie i el seu fill, en Peach, un ploramiques poruc i que no es sap ni mocar el nas solet. I a més odia els morts i els funerals.

I clar, ens falta el gos, l’extraordinari Dismay.

I un lema: Visc per servir.

Tots aquest ingredients de primera qualitat es posen en acció el dia del funeral de la rebestia Florentine, una baralla Confort – Declaration, un Peach insuportable, el dolor de l’absència de la rebestia, un aiguat i en Dismay…

I no puc explicar res més. Us he d’animar a llegir aquesta meravella. I com, explicant-vos el que em va passar amb aquest llibre. He de confessar que quan arriba Sant Joan, faig un recés de LIJ, es a dir, no llegeixo cap llibre de LIJ a no ser que sigui estrictament necessari. Les hores en que la calor ja no s’aguanta fins que la son m’atrapa, les passo llegint novel·la negra, contes, novel·les endarrerides, però totes elles, “d’adults”. Però la Confort va tocar la meva porta. No li podia fer un lleig a un llibre que venia de mans dels “vienesos” i que desprenia una olor a espígol del tot seductora. El jardí secret de Viena és una de les meves col·leccions preferides. Vaig pensar, aniré fent a poquets mentre torno a la nit de la llibreria en el bus. Poc. I no va poder ser. Tres dies, tres tardes i estones robades, per saber què passa, per gaudir de la Confort, de la rebestia i per celebrar la vida. I un llibre amb el que esperava l’estona de lectura, amb ganes, amb moltes ganes. Perquè aquest llibre a més d’estar meravellosament escrit, amb una traducció del Marc Donat excel·lent, t’atrapa. I a mi em va transportar a les meves àvies. Aquest any, amb diferència de 3 mesos, he perdut les meves àvies. Elles ara estan amb la rebestia Florentine i el besoncle Edisto. Però el que és millor, estan al meu cor. L’Edisto tenia una frase que és per emmarcar-la: “Cal coratge per mirar cara a cara la vida i dir que sí a aquest caos gloriós.” I també deia que “no té importància de què et mors. El que compta és com vius.” Tan profund, tan cert, tan necessari d’escoltar que cal celebrar la vida. I cal recordar al que ens van acompanyar. Per això aquest llibre és una joia, perquè és un compendi de lliçons de vida sense una faixa de paper que digui, aquest llibre t’ensenyarà a viure la vida i a controlar les teves emocions.

Aquest llibre t’obre la porta a recordar, a plorar si cal, a riure, a cantar amb la Merry, a trobar a faltar, a estimar, a barallar-te amb els amics, a reconciliar-te, a sentir-te feble i a fer de la feblesa valentia. A viure. Un llibre per anar vivint i per celebrar la vida.

I a més, podreu veure com la Confort descriu el seu poble, les receptes, i una particular biografia d’una veïna de Snapfinger, la Deborah Wiles (l’autora d’aquest llibre).

I ara, un cop acabat el llibre, sé que a més de recordar a les meves àvies, he guanyat una rebestia que es Florentine, i un besoncle, L’Edisto qui deia que “la vida és un pas més, només això.”

 

->248 funerals i un gos extraordinari. Deborah Wiles. Traducció de Marc Donat. Il·lustració de portada Mercè López. Impressió ReinBook -Barcelona. 2018. El jardí secret de Viena.